Un dualisme perillós

  

 En una de les anotacions del període 1980-2014, l’assaig de memòries de Josep Maria Bricall (“Una certa distància”), parlant de la necessitat que Catalunya tingués qui la governés, deixa anar aquesta afirmació: ”Perquè si cal fer un país o cal construir-lo des del govern, es pot tenir la tendència, com els fets ha palesat clamorosament, a iniciar un dualisme perillós, en què hi haurà un país fet i no reconegut, i un país que s’intenta fer i es reconeix abans de fer-se. Llavors la vida social, política i cultural al marge del país per fer sol menystenir-se a favor d’impulsar –i finançar- el país que hom proposa fer. Es deixarà ensorrar si cal el Liceu, els hospitals, l’orquestra, un diari o la vella universitat per tal de privilegiar les cabòries importades des del govern”.

  I més endavant afegeix: ”Menystenint una tradició que tenia una certa continuïtat a Catalunya des del període de la Mancomunitat, el poder de què disposava la Generalitat des del 1980 no s’ha dirigit preferentment a governar el país, dotant-lo del que la nostra societat reclamava després d’anys d’absència de poder públic. Els objectius de bastir a Catalunya una Administració pública eficient i moderna per posar-la al servei d’unes prioritats definides a partir de resultats electorals han passat a un segon terme, i s’ha preferit la reconversió de la societat, tot impregnant-la d’uns objectius transcendents a la mateixa realitat. Per aclarir-ho, es van buscar paradigmes externs, es tractava de fer Catalunya com Holanda, o Israel, o Lituània; més recentment la geografia comparativa s’ha orientat cap a Àustria o Dinamarca, mai com Catalunya, la Catalunya que ja existia i que es delia per ser governada perquè els governs espanyols, en breu l’Estat espanyol, al llarg de la seva història havia menystingut els problemes que li sorgien, sense comprendre gens el desenvolupament social i econòmic i les consegüents tensions que aquí es donaven. Aquest allunyament de la realitat potser ha promogut ideals, però ha allunyat Catalunya de saber-se governar i de ser capaç de jutjar les accions de govern en funció de resultats concrets, en perjudici seu, naturalment”.

  Les llargues cites serveixen per palesar la finesa de Josep Mª Bricall a l’hora de definir amb breus però rotundes pinzellades el llarg període del pujolisme caracteritzat precisament per l’eslògan de “fer país”, més enllà de la intenció de governar el país realment existent.

  Analitzant el període comprès entre 2012 i 2017 (tot el temps del denominat procés) penso que es podria dir que el dualisme de què parla Bricall no només s’ha mantingut sinó que s’ha profunditzat. De “fer país” hem passat, sense solució de continuïtat, a “fer República”. Ha estat un temps tot ell absorbit des de les instàncies del govern de la Generalitat, i del seu Parlament, per la preocupació de fer un país nou, diferent del realment existent, allunyat dels problemes concrets de la societat catalana. L’afany per un país nou, per un Estat independent i radicalment diferent de l’Estat espanyol en decadència, ha constituït l’únic objectiu de l’acció de govern definit des de la majoria independendentista. S’han polsat totes les tecles de les emocions col.lectives per induir la falsa il.lusió d’una Catalunya nova que s’estava fent, que tindríem plenament a l’abast en un termini de mesos.

  El dualisme de la doctrina del pujolisme, la distinció substancial, quasi esquizoide, entre el que som i el que hem de ser, el país que tenim realment i el futur d’un país transcendent però irreal, ha continuat i s’ha corporeïtzat fins a límits perillosos com a conseqüència de l’orientació del govern els últims cincs anys. Hem arribat a l’extrem de menysvalorar, i fins a avorrir, les institucions del nostre govern autonòmic en benefici d’unes hiptotètiques institucions futures, plenament sobiranes, que la realitat ens ha demostrat que no són plausibles a curt i a mitjà termini amb els instruments de què disposem, comparats amb els instruments de l’Estat realment existent.

  El trauma que suposa la total implementació d’aquest dualisme i la seva cronificació en la societat catalana ens enfronta a la impossibilitat pràctica de poder redefinir, durant qui sap quant de temps, els paràmetres d’una acció política concreta i possibilista que ens ajudi a sortir de l’atzucac partint d’uns objectius de govern realitzables i progressivament revisables. Estem instal.lats en el risc que una part important de la societat catalana es decanti definitivament per preferir una situació de caos i d’ingovernabilitat permanent, de confrontació inevitable amb l’Estat, abans d’intentar obrir cap via de negociació sobre la base de la legalitat estatutària. El caos, la catàstrofe prèvia, seria l’únic mitjà per assolir la nostra realitat futura. Mentrestant, l’empitjorament progressiu de la situació social, econòmica, política i cultural, és preferible  a qualsevol intent de millorar-la pagant el preu, insofrible pels doctrinaris d’aquest dualisme radical, d’entrar en el marasme de la política espanyola.

  En aquesta realitat dual estem definitivament instal.lats des del 27-O, i més sòlidament encara després de la fugida del president destituït i de la reacció judicial empresa des del govern central. Molts poden sentir-se còmodes en aquesta situació, especulant amb què podria ser la més eficaç a curt i mitjà termini , i no tenen en compte que de la mateixa manera que s’ha creat un relat paral.lel al relat del procés, igualment irreal, es pot implantar progressivament en una altra part de la societat catalana la sensació interessada que és millor continuar governats pel 155 que per un govern independentista.

  Puigdemont és a hores d’ara l’element definitori d’aquest dualisme esquizoide que fa impossible el retorn a un govern efectiu, tal com el predica ERC i el suposa per a una acció política de futur, segons es desprèn de la ponència política preparada per al proper congrés del partit: bàsicament, renúncia a l’unilateralisme i ampliació de la base social mirant de superar la política de blocs. Tenim en aquests moments el problema urgent de formació de govern; però tindrem immediatament després, tant si no hi ha com si hi ha noves eleccions, el problema no menys peremptori de definir els paràmetres de l’acció de govern, dins o contra la legalitat vigent, al dictat d’una política realista pensada en benefici de la majoria o al dictat d’una minoria centralitzada a l’exterior que es mou a instàncies del directori de Carles Puigdemont.

  Podrem continuar sent el país que realment som i que podem continuar millorant  amb una bona acció de govern, o preferirem enquistar-nos per preservar les suposades essències d’un país que està per fer? Preferirem governar-nos amb les nostres institucions o preferirem dinamitar-les definitivament? Continuarem vivint en la Catalunya realment existent o preferirem instal.lar-nos emocionalment i per sempre en una República irreal? Refarem el país o continuarem construint la realitat virtual de la República de les emocions? ERC i el Pdecat hauran de concretar a partir d’un moment si continuen  a Catalunya o si també han traslladat la residència corporativa a Waterloo o a Berlín.