Dos per un





Volíem un president?,
doncs ara ja en tenim dos,
un de ventríloc present
i un altre que tocà el dos.
El que encara no se sap
és si entre els dos sumen un,
si seran dues meitats
amb un programa conjunt
que de tan provisional
i de tan esperitat
ja se li veu el final
sense cap més resultat,
o si l’art de ventrilòquia
de Berlín a Barcelona
no tindrà cap altra lògica
que entretenir la parròquia.

Esquerra Republicana,
que s’empassa l’espectacle
amb cara de palangana,
no n’espera cap miracle:
aviaria els bessons
per no sentir el Quim Torra
parlant de pit i collons,
i enterraria a la sorra
l’operació Puigdemont
que s’engreixa a Waterloo
mentre que aquí les presons
s’endureixen per més d’un.

Al PdeCat de Pascal
se li ha escapat el control
i podria prendre mal
si sortint d’algun revolt
el sotrac puigdemontista
li fa perdre les essències
i la màgia il.lusionista
de l’antiga Convergència.

Dos per un per vendre fum,
un espai republicà
per mantenir la patum
del que sabem que no hi ha
i un Torra sense despatx
que ha de demanar disculpes
i dissimular l’empatx
de fòbies massa madures.

Dos per un per no fer res,
tan poc val la presidència
després dels mals del procés
que l’únic que té solvència
és no caure en temptació
del perill autonomista:
la Cup, que en sap un colló,
ens colla passant revista.

Diuen que ja som república
però del país ningú en parla.
Mentrestant la cosa pública
emmalalteix i es degrada
entre un enfit de retòrica
que ens omple de vanitat
i la supèrbia hiperbòlica
d’uns governants desastrats
que en lloc d’oferir fereixen
i en lloc de pactar envesteixen. 
C.A.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat