Exageració o mentida?



  En una entrevista a Rac1 Artur Mas explicava el contingut de la seva declaració al T. Suprem dient que la DUI del 27O va ser formal, parlamentària i simbòlica, i tot i reconèixer que l’exageració davant l’opinió pública per quedar bé pot arribar a ser un engany acabava subratllant que no s’ha de confondre la mentida amb una exageració. Reincidia, doncs, amb les explicacions simbòliques dels fets d’octubre a què han recorregut la resta d’investigats pel TS.
  El simbolisme adduït serveix tant per mirar de rebaixar l’efervescència penal del Tribunal com per compensar la frustració dels seguidors que a manca d’alra cosa poden rebre una inespecífica dosi d’expectativa de cara al futur. Però tant de simbolisme no es compadeix amb les conseqüències ben reals de la culminació del procés amb la DUI del 27O, l’aplicació del 155 , les eleccions del 21D i la desorientació actual, com tampoc amb el corol.lari de les seqüeles del desenvolupament previ, de la unilateralitat, de la frustració de les promeses reiterades de la independència a tocar, de l’inexistent reconeixement internacional, de la inseguerat jurídica, el desconcert econòmic, el desprestigi i paralitazció del Parlament i la divisió social. Tot això no té res de simbòlic i sí molt de catastròfic, més si pensem en els mesos d’empresonament preventiu d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els Jordis.
  En el procés i la seva culminació no hi ha hagut només exageració; hi ha hagut mentida, encara que no hi hagi hagut violència. En la negociació de l’Estatut del 2006 hi va haver exgeració per totes bandes, va ser un veure qui sumava més a les exigències que es podien formular, i es va arribar a la Comissió de Justícia del Congrés amb un bon paquet que va ser revisat i disminuït. Allò va ser evidentment una exageració, una aspiració que  es formulava dins de les costures constitucionals, que va ser degudament referendada i posteriorment bloquejada de forma anòmala pel TC el 2010.
   D’aquell bloqueig irregular, perpetrat pel Pp comptant amb la passivitat del PSOE, no en va sortir de Catalunya cap iniciativa que tendís a reformular les aspiracions de l’Estatut i/o a proposar altres mesures que el fessin efectiu, ni en aquella legislatura ni en les següents. La via de la negociació va ser subsitituïda per la via del procés nominal cap a la independència, progressivament radicalitzat amb decisions unilaterals que omplien de raons la passivitat del Govern central, a l’espera de la descàrrega final repressora.
  De l’exageració vam passar a la mentida entesa no en el sentit moral sinó com a formulació d’objectius que se sabia d’antuvi que no eren realitzables. Mentida, en aquest sentit, dissimulada primer amb la fórmula del dret a l’autodeterminació, aprofundida després amb la fòrmula del referèndum o referèndum i feta finalment efectiva en les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre, amb la recapitulació inesperadament violenta de l’1O, en la que es fa evident la cruesa desproporcionada de la reacció estatal, i la coda vergonyant de la DUI que s’enfrontà desconcertada al buit que havia propiciat la seva pròpia inanitat. La DUI no va ser una exageració, va ser una mentida perquè es produí amb plena consciència de la seva inoperativitat, només per aparentar davant l’electorat el compliment d’un suposat mandat que era impossible de complimentar.
  Les dues mentides, la de la reacció de l’Estat i la del procés, van quedar retratades amb el xoc institucional, quines seqüeles perduraran fins qui sap quan. Ara podríem dir-nos que el Xoc de Trens i el destí del rumb desconegut tan trivialment proclamat i augurat, començant pel mateix Artur Mas, era això, estúpids de nosaltres.
  I les mentides continuen, per la persistència amb caràcters de revenja de l’acusació per rebel.lió, i per la persistència de la unilateralitat pseudorepublicana a Brussel.les. D’una i altra banda, no són exageracions ni capteniments simplement exagerats o accions simbòliques, són accions polítiques directament mentideres, irresponsables, perquè s’han inventat una realitat inexistent.. La República Catalana no existeix, és una mentida. Mantenir-ne hipòcritament la ficció contribueix de forma absurda a endurir el rigor dels tribunals, ja de per si desmesurat. Parlo de la República com existent ara, no del projecte independentista que es pugui defensar a partir de la legalitat vigent o reformada, no d’una legalitat paral.lela o unilateralment substitutòria.
  Carles Puigdemont es manté en la mentida, no en la simple exageració. ERC voldria tornar a la realitat encara que fos exagerada. De la pugna estèril entre ambdues formacions se’n deriva la paralització del Parlament i es condiciona el desenvolupament de la legislatura, si és que arriba a arrencar. Puigdemont no deixa cap altra opció que continuar amb la tensió i l’enfrontament de la seva mentida amb l’Estat o anar a noves eleccions, amb l’ànim d’esgotar els resultats del seu posicionament aprofitat respecte d’ERC i de posar l’Estat contra les cordes, com no para d’anunciar. Els interessos reals de Catalunya no compten en aquest desafiament erga omnes.
  L’exageració és indestriable de la propaganda política, però sempre parteix d’un cert nivell de realitat, per revisar-lo, matisar-lo o eliminar-lo. La mentida política reiterada no parteix de la realitat, té la pretensió de substituir-la per una altra d’inventada quina ficció no és verificable immediatament i que condiciona mentre dura les relacions individuals i dels grups que representen la societat en el seu conjunt. La mentida de Puigdemont no perjudica només ERC; perjudica el Parlament i el Govern que n’ha de sortir, els òrgans de representació de tots els catalans. D’aquesta tessitura se’n desprén una insòlita i destructiva conformitat implícita amb l’aplicació indefinida del 155. L’exageració és revisable en política, admet aproximacions o allunyaments partint de raons que les parts proposen com objectives des del seu punt de vista. La mentida no és negociable perquè no admet situar-se fora dels propis paràmetres ficticis, justament perquè sap que són ficticis. Encara que no tingués responsabilitat penal la mentida així desenvolupada ha de respondre políticament davant l’electorat.
  En el dossier de l´últim número de la revista La Maleta de Portbou, dedicat  al conflicte català, Marina Subirats parla d’un desafiament impossible perdut per endavant perquè considera que Catalunya no té a curt termini cap possibilitat d’arribar a ser un país independent per les circumstàncies interiors i exteriors que condicionen el seu desenvolupament. Senyala l’amplitud i fermesa del relat paral.lel del procés, capaç d’anul.lar simbòlicament qualsevol obstacle que se li pugui presentar, des de l’acció de l’Estat fins a la soledat que va apareixent a mida que el món va pronunciant-se sobre la independència de Catalunya.
  Afegiria que la capacitat de superació simbòlica del procés arriba al seu final des del moment en què els seus capdavanters reconeixen explícitament que tot ha estat simbòlic, que no hi havia cap possibilitat real de fer efectiva la DUI. La solidesa del relat desapareix a partir d’aquest moment perquè deixa de ser portador d´alguna realitat plausible. El relat del procés passa a ser una mentida que demana un altre relat, una altra narració capaç de contenir alguna veritat. No té cap sentit continuar mantenint-lo si el seu nucli ha estat rotundament desmentit pels fets. 
  No té sentit mantenir-lo ni com exageració, en un processisme constantment regenerat, perquè el seu objectiu no era el de fondre’s progressivament sinó el d’aconseguir la independència, ni que fos en alguna forma d’inici. Parlo del relat del procés, no de l’independentisme com a projecte que és qui primer s’haurà de desprendre paulatinament de les mentides del procés a mida que sigui capaç de formular autocrítica. Continuar el procés una vegada desmentits els seus objectius és com voler trobar sentit a una narració sense el nervi, la força i el secret d’Aquil.les o sense les aventures d’Ulisses, quan s’hauria perdut el valor de l’èpica i el significat del retorn a la pàtria.
 Minvarà a poc a poc el relat del procés encara que perdurin molts dels seus símbols, que seran només això, símbols. Les muses hauran d’inspirar a ERC un relat alternatiu, difícil d’escriure mentre convisqui amb la mentida de Puigdemont. Mentrestant, si tot ha estat només simbòlic seria convenient recuperar la realitat, començar a deixar de banda el simbolisme del procés i dedicar totes les forces reals a governar-nos. D’un Govern seriós en sortirà un altre relat. Quan?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat