Rajoy, l’independentisme i els seus fantasmes





   Les xifres fredes dels resultats d’ahir:
 - Vot independentista: 70 escons, 47,49% dels vots emesos (47,74% el 2015), 106.013 vots més que el 2015.
 - Vot no independentista: 65 escons, 52,06% dels vots emesos (51% el 2015), 140.921 vots més que el 2015.
  - Diferència de vots a favor del no independentisme: 2015, 163.236 (3,26%); 2017, 198.144 (4,57€)
   De la distribució d’escons en destacaria:
  - El resultat de C’s que guanya les eleccions (37 escons) i capitalitza la polarització pel costat no independentista, deixant en la marginalitat el PP (3 escons) i castigant l’esquerra catalanista del PSC i els Comuns (25 escons, 2 menys que el 2015).
 - Els 34 escons de JuntsxC s’imposen per un 0,26% als 32 escons d’ERC, perdent la Cup (4 escons) més de la meitat dels escons i un 3,75% del 2015.
 - En conjunt l’independentisme perd 2 escons respecte del 2015.
   A Rajoy la suma de l’aplicació del 155 i  de l’activitat desenfrenada de la fiscalia a les seves ordres li ha creat un doble fantasma: C’s és l’opció preferida en el mirall del 155 perquè en principi reflecteix una imatge lliure de corrupció que projecta amb força a la resta de l’Estat, i d’altra banda l’èxit de l’operació Brussel.les de l’expresident Puigdemont li pot portar seriosos problemes a l’hora de conjugar la  previsible detenció i presó preventiva d’aquest (si decideix tornar) amb la seva  més que probable condició de futur  president  de la Generalitat. 
   Puigdemont potser tindrà ganes de tornar. Rajoy, malgrat haver-ho apostat tot als tribunals, potser anirà perdent les ganes de veure que Puigdemont torna i és detingut. També és possible que en el seu fur intern s’hagi de preguntar per què va acumular declaracions de nul.litat del TC, convocatòria d’eleccions, cessament del Govern i querelles per rebel.lió i sedició, quan amb les dues primeres mesures en tenia prou per mantenir l‘Estat de dret.
  A la fortalesa de l'independentisme també li ronden fantasmes. El primer, el de la fricció permanent entre PdeCat (ara JuntsxC) i ERC, que pot augmentar amb el predomini de Puigdemont amb la seva llista, quan ERC tenia coll avall la presidència amb la majoria que li auguraven les enquestes.  El segon, el més important, el fantasma de la primera posició de C’s com a opció més votada, conseqüència del vot massiu de les classes mitges, i una bona part de classe treballadora, en el cinturó industrial de Barcelona i Tarragona. Un fantasma, aquest segon, que obre interrogants inquietants sobre la divisió de Catalunya per raó d’origen, de llengua, de lloc de residència i de sentiment de pertinença que des de la transició fins ara s’havien conjugat amb pragmatisme i saviesa sota la idea propositiva, i en gran part assumida, d’un sol poble.
  La polarització extrema de l’independentisme arrossega la servitud del sorgiment de C’s com a primera opció més votada. No podem oblidar que "Ciutadans de Catalunya" es va presentar al Tívoli el març del 2006  amb l’objectiu de "deslegitimar" l’Estatut que sortís aprovat. Veurem d’ara en endavant…
   Quant a la formació de govern, podria ser que la pèrdua de pes específic de la Cup facilités la investidura del president. De fet, en una segona votació el candidat en tindria prou amb una majoria relativa, que podria ser la dels 66 escons de JuntsxC i ERC sobre els 65 dels no independentistes, amb l’abstenció de la Cup. Això tindria l’efecte positiu d’estalviar-nos la repetició d’eleccions i no perllongar l’aplicació del 155. No m’atreveixo a pensar que la Cup pogués votar contra la investidura afegint els seus 4 vots als 65 dels no independentistes (si no fos perquè exigís sota xantatge la decantació del nou govern cap a la via de la unilateralitat altra vegada…De més verdes n’han madurat en la passada legislatura).
   Quant al governament, el nou govern haurà d’inventar-se un nou relat que faci compatible la difícil relació de l’ideal d’una futura república, o d’una república en construcció retòrica, amb la realitat de l’ineludible diàleg amb l’Estat, allunyat de tot voluntarisme unilateral, sense el qual retornaríem al punt “0” del 27 d’octubre, amb l’espasa de Damocles del 155 penjant. Tenint en compte que el primer relat, el del mecanisme unilateral no subordinat, va quedar buit de contingut, sense mitjans per realitzar-lo i sense recolzament ni reconeixement internacional.
   Per poder iniciar aquest diàleg serien necessàries unes condicions que en aquests moments no existeixen, i encara menys si Puigdemont és investit president. El govern de la Generalitat hauria de treure el cap de la bombolla republicana i del seu aparell propagandístic i tirar endavant una acció de govern que busqués el consens, en un primer estadi, en el catalanisme transversal d’ERC, JuntsxC, PSC i Comuns (91 escons, 95 si sumem la Cup), per elaborar un programa amb un mínim comú denominador. En un segon estadi aquest consens s’hauria d’ampliar a C’s, que té en el seu programa la modificació de la Constitució. Si no entrem en una via de lenta normalització política, a partir d’una acció de govern realista que busqui acords en problemes comuns i peremptoris (penso en l’agenda social, l’atur, la sanitat, l’ensenyament i el finançament) tampoc no serà possible normalitzar la situació dels presos preventius i dels procediments judicials pendents. Ens ho hem de guanyar sense esperar, de moment, cap oferta del govern central.

Comentaris

Josep ha dit…
Cinto, una alenada d'aire fresc el teu comentari. Posaré un ciri a Santa Rita perquè t'escoltin els que potser ja haurien de pensar en governar aquest país... Gràcies.

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat