Els que guanyen i els que perden





Em preguto si mai com en aquesta ocasió, des que hi ha democràcia al meu país, havia tingut la sensació d’haver de votar en unes eleccions sabent per endavant que el vot molt probablement no servirà per decidir res, o que en el millor dels casos no serà més que una simple indicació de cara al futur perquè els grups polítics revisin les seves posicions ara irreductibles i es disposin a partir d’algun moment a revisar-les per iniciar quelcom que s’assembli a un diàleg per formar govern. En aquests moments tot m’apareix ordenat de manera irreversible perquè guanyin els que sempre guanyen.
  Aquesta esclerosi de present és, penso, la conseqüència inevitable de la lògica del procés, de l’orientació, de les expectatives i dels resultats que se li han volgut buscar d’una i altra banda. La il.lusió de l’independentisme, transformada progressivament en audàcia, primer, i després en temeritat, ha anat tan lluny com li ha permès l’immobilisme no menys temerari del govern central, i al final l’un i l’altre s’han trobat a l’extrem en el que fer política ja és pura propaganda sense cap propòsit de millorar la convivència. Al contrari, els instruments que han acabat utilitzant són els més aptes per degradar-la.
  En aquest context, el govern central ja ha guanyat perquè ha arribat a l’horitzó que sempre havia contemplat, a la destinació final on ha pogut aplicar l’article 155 de la C. apel.lant hipòcritament a raons d’Estat que el feien imprescindible per la situació creada. Poc importa que el Pp perdi escons; els tentacles de la dreta espanyolista i anticatalanista de C’s són molt llargs, la major part de la població espanyola ho creu necessari, una part també substancial de la població catalana ho accepta de bona fe i Europa no pot dir que no sigui la solució. Més encara, segons quin sigui el capteniment del proper govern que surti d’aquestes o d’unes properes eleccions repetides l’abril de l’any vinent, ja estem advertits que l’article 155 pot activar-se de nou, i per tant el Pp continuarà guanyant.
  En l’horitzó d’arribada crida l’atenció que els fets que l’han precipitat, segons es justifica a les querelles de la fiscalia, són fonamentalment els produïts a partir del 20 de setembre (concentració davant la C. d’Economia, referèndum de l’1-O, mobilització del 3-O, declaració interrupta del 10-O i Dui del 27-O), com si aquest final, concentrat en sis setmanes, fos una gran sorpresa, com si no hi hagués hagut ocasió durant els cinc anys anteriors d’aturar-ne el desenvolupament per la via de la negociació política, que és la que correspon al bon govern, o inclús per la via sancionadora atenuada (de la inhabilitació, per exemple). No, s’havia d’arribar a la situació final en la que guanyar clarament consistia en aplicar el 155, acusar i empresonar preventivament  pels delictes més greus possibles, de sedició i rebel.lió.
  Paral.lelament, el president de la Generalitat va donar aire al vol cap aquest horitzó. Va tenir a les mans el mitjà d’aturar-lo amb una contestació adequada en l’absurd intercanvi de cartes entre presidents, i sobretot convocant eleccions anticipades com ja havia decidit, per desistir-ne seguidament, el 26-O. Amb la DUI del 27-O es lliuraven al govern central totes les cartes per guanyar.
   En la situació de desfeta a la que ens enfrontem amb aquestes eleccions, l’independentisme també troba motius per declarar, per absurd que sembli, que també ha guanyat. Més encara, el primer que va fer, després d`acceptar concórrer a unes eleccions que amb plena coherència republicana no hauria d’haver acceptat, va ser reptar l’Estat perquè admetés uns resultats que, abans de produir-se, ja el donaven per victoriós i ratificaven plenament el seu projecte. I tot això amb un president que apareix per sorpresa a Brussel.les, força una llista que contradiu els interessos del seu partit i proclama que pensa retornar com el veritable presidenr restituït, malgrat pugui guanyar també ERC amb un eslògan que diu que la democràcia sempre guanya, instal.lada còmodament en una atmosfera republicana que segons el programa anirà adquirint realitat. La democràcia ja hauria guanyat l’Estat totalitari abans de celebrar-se les eleccions. 
  És sorprenent comprovar com el progrés enverinat del mecanisme d’acció-reacció, com si el Govern central i el nucli dirigent de l’independentisme s’haguessin posat d’acord des del principi, ens ha portat a aquest present escleròtic en el que les dues parts en conflicte permanent, surfejant els interessos dels ciutadans, ja han guanyat.
  Els que ja hem perdut som la major part dels catalans, votem el que votem. Mai com en aquesta ocasió el vot ha hagut de fer front a una situació políticament tan grotesca. Només hi puc trobar un punt d’expectativa positiva,  mínimament raonable: la majoria de votants, diguin el que diguin els dirigents polítics després de les eleccions, i votin el partit que votin, encara que es consolidin els blocs que confirmen totes les enquestes, no estan a favor de les posicions tancades del partit que trien, ni poden admetre que la conseqüència del seu vot ha de ser només o jo o ningú altre, o aquest govern o cap altre, que és tant com traslladar temeràriament a les posicions prèvies de manca irreversible de diàleg el sentit del vot que majoritàriament pot no ser tan exclusivista. Un vot, i encara més un vot tan dubtós com el que es produeix en aquests moments, pot voler dir moltes coses, significar més d’una voluntat. És la grandesa i la debilitat del vot que només es pot dipositar una vegada per elecció, i que els dirigents han de demostrar que saben valorar i interpretar.
  Per acollir la voluntat del vot en les actuals circumstàncies ara més que mai seria necessari que l’art de fer política dels elegits conduís a un govern d’unitat, com més transversal millor, cedint cada part els propis maximalismes i aportant raons i projectes que les altres parts també tinguin raons per acceptar. Qui podria discutir un govern, o un pacte de legislatura, que podria comptar amb més d’un centenar de parlamentaris centrat entorn d’un mínim espai comú, dels intreressos més peremptoris del catalanisme intervingut?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat