La independència sota condició suspensiva

   

 Carles Puigdemont ahir no va fer cap declaració formal d’independència. Es va limitar a assumir personalment el mandat democràtic per la independència que segons ell es desprèn de l’1-O i a manifestar que treballarà en aquest sentit. Per si no quedés prou clar que no feia declaració d’independència va proposar deixar en suspens la llei de transitorietat que havia d’entrar en vigor al cap de dos dies de la proclamació dels resultats del referèndum. Cap votació al Parlament, cap decisió en ferm, només declaracions d’intencions, inclòs el document privat que van signar JuntsxSí i la Cup.

   Tot plegat em recorda el mandat democràtic per la independència que es va voler derivar del resultat de les eleccions del 27S del 2015, quan en realitat el plebiscit s’havia perdut. Aquell mandat democràtic va acabar en un referèndum unilateral sense garanties. Aquest segon mandat democràtic veurem en què acabarà.

   Tot i el paral.lelisme entre una i altra situació, la d’ara presenta particularitats:

   1.- No s’han concretat les condicions de temps i de contingut associades a la supensió de la declaració.

  Quan en un contracte s’inclou una condició suspensiva, sempre es concreten al màxim  les circumstàncies que la motiven i el temps que es pacta perquè aquestes circumstàncies es produeixin i pugui donar-se per vigent allò convingut. Si les circumstàncies previstes no  s’esdevenen dins del termini pactat, el contracte s’ha de donar per ineficaç.

  El president diu que proposa la suspensió perquè considera que hi ha d’haver abans un procés de mediació, estatal o internacional, i/o una negociació amb el Govern de l’Estat. Però no concreta ni el temps que es preveu de realització o de temptativa  ni, el que és més important, el contingut d’aquestes mediacions o negociacions. No concreta si la manca de mediació (que en tot cas hauria d’acceptar també el Govern central) o la manca de negociació donaran pas, llavors sí, a una declaració formal d’independènciar, o bé si caldrà esperar indefinidament o tenir la proposta de declaració d’independència per impossible. Com tampoc es concreta si aquesta mediació o negociació hauria de tractar exclusivament sobre l’efectivitat d’una declaració d’independència o sobre qualsevol proposta que l’Estat posés sobre la taula.

  Tot i estar a segles llum de la Cup, trobo que els seus plantejaments acostumen a ser clarificadors, i ara parla ja de la instauració de la República Catalana com a conseqüència dels resultats de l’1-O i del que està previst a l’article 4 de la Llei de Referèndum. Més coherència impossible, i si no vols pols no vagis a l’era.

   2.- La mediació internacional no es donarà ni es pot proposar ni acceptar directament. La negociació amb el Govern central necessita temps i abans ha de desbrossar molts entrebancs.

  L’horitzó d’una possible mediació internacional es va entreveure després de la brutal repressió policial de l’1-O com un mitjà per fer front a les expressions violentes d’un govern autoritari. Però una vegada constatat per Europa i les instàncies internacionals que el procés s’encaminava a una declaració unilateral d’independència a partir d’un referèndum no homologable amb els estàndards democràtics internacionals, van recordar, com no podia ser d’altra manera, la primacia del dret constitucional intern.

  El govern del Pp té en contra la mirada internacional sobre les seves expressions violentes, i té a favor el coixí d’una Constitució democràtica homologada que, però, comparteix amb tota la societat i totes les sensibilitats polítiques, i que és reformable. El govern de la Generalitat té a favor l’empatia descriptible d’una part de la població i de personalitats  internacionals i d’una part dels mitjans de comunicació internacionals, i té en contra la força de la gravetat del dret internacional i els lligams de la unilateralitat i la desobediència que es va autoimposar com a forma habitual d’acció política al marge de les pròpies institucions. El desequilibri a l’hora de pensar en una hipotètica mediació internacional és enorme.

  En aquest context ni la UE ni cap instància oficial internacional poden proposar, ni encara menys imposar, al govern espanyol que accepti una mediació al marge del respecte de la seva Constitució. Una altra cosa seria que les gestions més o menys discretes de determinades personalitats reconegudes internacionalment poguessin tenir directament o indirectament alguna influència sobre el Govern central per posar sobre la taula temes susbstancials de negociació, mai el reconeixement de l’autodeterminació sense una modificació prèvia de la Constitució.

  En el punt a què s’ha arribat sembla molt difícil que el Govern del Pp accepti, no ja alguna mediació sinó posar els temes cabdals de la relació amb Catalunya sobre una taula de negociació. Estem ancorats en aquesta realitat política profundament negativa, escleròtica, i encara està per veure quines mesures prendrà després de les declaracions d’ahir. L’unica escletxa la podríem buscar al Congrés dels Diputats on el Pp i C’s estan en minoria.

  3.- Si no prosperen les mediacions  o les negociacions que el president va proposar com a condició suspensiva, tindrà per acomplerta la condició i declararà formalment la instauració de la República Catalana amb l’entrada en vigor de la Llei de Transitorietat?

  Si fos així, d’aquí poques setmanes tornaríem al punt en què ens trobàvem ahir a les sis de la tarda, amb el dubte encara més alimentat de veure si el president llavors serà capaç de superar el vertigen de les pressions internacionals que ahir el van frenar o si donarà el contracte per impossible i la instauració de la República Catalana per posposada indefinidament.

  De moment no s’ha arribat al punt de no retorn que molts temien. Estarem altre cop en risc d’arribar-hi si no es comença a acceptar que, sense que ningú hagi de renunciar a l’objectiu final de la independència, la sortida de l’atzucac i la millora de l’autogovern fins al màxim passa per la majoria més ample possible al Parlament (més de cent escons) a l’hora de confrontar-nos amb el govern central i el Congrés dels diputats amb arguments de discussió, de negociació i de pacte sobre els quals els motius de refús siguin difícilment accepatbles. Hauríem d’acabar amb la dinàmica de distanciament i refús recíprocs i emprendre el camí de les negociacions possibles.

  4.- Acabarà trencant-se del tot la relació amb la Cup que ara està tocada? Si això passa anem a unes  noves eleccions?

  És incomprensible que amb el soci determinant pel contracte de la independència no s’hagués negociat la clàusula de la condició suspensiva fins una hora abans de la declaració del president, i sense posar-se d’acord. Els cupaires van donar fe del vertigen que li havia vingut al president per les pressions internacionals, no el van aplaudir, una part (Arran) el titlla de traïdor, posen un curt termini (quatre setmanes) a la condició suspensiva que consideren que no s’havia d’haver posat, i anuncien l’absència del Parlament fins que el president doni la suspensió per aixecada.

   Si tot això es precipita podem trobar-nos amb la situació del Govern en minoria, exposat a una altra qüestió de confiança, de dret o de fet, que aquesta vegada podria perdre. Seria la via més directa cap a unes noves eleccions i (oh paradoxa!) la manera de salvar tots els mobles i totes les aparences, les dels qui ja han fet una declaració d’independència sota condició suspensiva, les dels qui no accepten la condició i àdhuc les dels qui fa temps que les demanen. Per això no cal cap article 155.

   Per casualitat veig que ahir era la Mare de Déu del Remei i avui Santa Soledat. Almenys el calendari ens acompanya.