Josep Benet, compromís i ambició




  

 Acabo de llegir l’exhaustiva biografia de Josep Benet escrita per Jordi Amat (“Com una pàtria.Vida de Josep Benet”), i les dues notes més rellevants que se m’acudeixen per definir la seva llarga i fecundíssima trajectòria vital són la del compromís i la de l’ambició. Si l’estil biogràfic de Jordi Amat, com afirma ell mateix, no pretén ser només el reflex objectiu d’una època sinó també “l’exploració d’un caràcter al llarg del temps”, de manera que l’acumulació de dades biogràfiques siguin simultàniament obra de recerca d’un temps “per a l’empatia” (“el document al servei del relat, i no al revés”), s’ha de dir que aquesta biografia compleix amb escreix el propòsit d’aprofundir en les capacitats, límits i contradicions de Josep Benet, el referent de l’antifranquisme nacionalista a Catalunya des de la immediata postguerra fins a la consolidació de l’autonomia (que no ruptura). Un drama nacional que s’identifica amb el drama personal del mateix Josep Benet. Tota una pàtria inclosa en la dedicació exclusiva de Josep Benet al redreç de Catalunya després de la desfeta de la guerra civil. Totes les pàtries, ja ho sabem, estan fetes de projectes, compromisos, límits i ambicions.
  Llegint aquesta biografia m’ha passat que a mida que avançava en la lectura, apassionant i dramàtica, m’anava situant a mi mateix en el moment del relat biogràfic. On era jo quan Josep Benet protagonitzava aquest o aquell altre fet? Suposo que el mateix els deu haver passat als lectors que d’alguna manera van participar, com Benet, del pas de la il.lustració catòlica progressista a la il.lustració marxista i socialista mirant de no perdre les arrels i mantenint la independència de militància de partit, en condició de simples companys de viatge de la força política dominant a l’oposició, el PSUC abans de la seva pròpia desfeta interna. També va ser un drama sostingut amb moltes il.lusions i projectes.
  El seguiment de la pròpia biografia en paral.lel em venia propiciat per alguns punts molt concrets de contacte directe amb fets protagonitzats per Benet: els fonaments del fejocisme en el que havia militat el meu pare abans de la guerra, la trajectòria de molts capellans i companys compromesos en la lluita antifranquista i en la creació de les primeres entitats socials i sindicals des de l’oposició, la relació com alumne amb  Casimir Martí, la relació també com alumne i quasi familliar amb el seu amic íntim Josep Bigordà, les expectatives del Vaticà II i la Pacem in Terris de Joan XXIII, l’assistència a les classes i conferències que ens feia Josep Benet al Seminari de Barcelona  a finals dels seixanta i primers setanta, la seva ponència al Cicle de les Terceres Vies a Europa de l’ICESB,  el seguiment de les trobades de l’Assemblea de Catalunya, la tensió de les primeres eleccions democràtiques, l’expectativa i la desil.lusió de les primeres autonòmiques, l’inici dels anys de plom (com els ha definit R.Obiols) del pujolisme.
  La biografia de Josep Benet està plena de fets en els que significativament es barregen, i quasi diria que es complementen, el compromís i l’ambició com a condició de progrés del seu projecte personal, que des del seu punt de vista existencial i vital era també el projecte de redreç de Catalunya i de recuperació de la seva identitat nacional. Constato que va viure amb especial dolor la fi de la seva connexió amb Vicenç Vives, per la mort d’aquest, i la seva teoria de l’Aliança pel redreç de  Catalunya, que ell mateix posa en solfa a partir de 1960. Constato també el dolor per la pèrdua de la connexió intel.lectual amb Gaziel, també per la mort d’aquest, poc després d’iniciada a rel de la publicació de “Maragall i la setmana tràgica”, una demostració de les insuficiències de la burgesia de la Lliga de Prat i del catalanismne conservador a l’hora d’enfrontar els problemes socials de fons de Catalunya.
  Però si hagués d’escollir aquells esdeveniments en els que es destaca el desbocament del seu compromís en funció d’una ambició que volia veure concretada en i a partir de la seva persona, n’escolliria tres. El primer, la crítica radical del llibre de Jordi Solé Tura (“Catalanisme i revolució burgesa. Síntesi de Prat de la Riba”) a Serra d’Or el 27 de gener de 1.968 (“Sobre una interpretació de Prat de la Riba”). Benet, que vivia el seu compromís amb un afany d’activista i conspirador constant, a més de la seva condició d’intel.lectual i historiador amb el mateix objectiu de redreçar el país partint de la unitat, de la reconstrucció d’un sol poble a partir de la reconciliació de vencedors i vençuts (tots, tots havíem perdut), va denunciar el llibre de Solé Tura amb gran duresa, el va qualificar despectivament d’obra desgraciada perquè al seu parer dividia als catalans, feia el joc a la dictadura i s’encaminava per camins ideològics perillosos que podien portar a un altre lerrouxisme. No deixava de resultar paradoxal si es té en compte que el mateix Benet pocs anys abans havia rescatat Maragall de la covardia del catalanisme conservador. La idea de no dividir Catalunya sota cap concepte, per més que fossin evidents les diferències culturals i socials de la població que la integrava, era el leit motiv de l’obra i el compromís de Josep Benet.
  El segon esdeveniment o, millor, conjunt d’esdeveniments en els que em sembla que es palesa la sinergia de compromís i ambició, és el seguit de projectes, desavinences, ultimàtums i ruptures, que va protagonitzar a Serra d’Or, Edicions 62, Edigsa, Edicions Catalanes de París, EISA (organització d’estudis universitaris paral.lels amb professors represaliats pel règim). I sobretot implosiona en el fracàs del projecte batejat com l’Agència Jueva, ideada per ell mateix a rel d’una trobada el vuit de gener de 1.966 a la finca de Fèlix Millet a l’Ametlla, que tenia per objecte l’estructuració transversal de l’hegemonia cutural catalanista, com un govern a l’ombra coordinat des d’un òrgan de gerència que havia pensat que havia d’estar al seu càrrec. L’ambició de Benet de portar aquestes entitats d’acord amb les directrius que li marcava el seu compromís, que sempre va ser indispensable per al naixement de totes elles, i que es veia frustrada una vegada i una altra quan se sentia marginat pels successius mecenes (Fèlix Millet i Òmnium, Jordi Pujol i Banca Catalana, Josep Mª Vilaseca i la Fundació Bofill) li provocava veritables esclats d’ira en els que el fracàs del projecte el veia com un fracàs per al país.
  Particularment significativa, en aquest sentit, és la carta que va dirigir a Jordi Pujol el 15 de juliol de 1973, carregant-li tota la responsabilitat pel fracàs d’aquell intent de comitè de govern de l’Ametlla. Acusava a Pujol per “l’obsessió de dominar-ho i fer-ho tot, de passar a la història com un gran personatge”. Creia que se l‘havia marginat  perquè era “una personalitat política d’aquelles que fan nosa a la burgesia catalana”. Li deia que havia arribat a confondre els seus interessos amb els del país com s’esdevingué amb F.Cambó, i acabava etzibant-li aquesta afirmació quasi profètica: ”Sóc pobre perquè he fet molt pel país i no he destruït res. Lamento que tu no puguis dir el mateix”. 
  Finalment, el tercer fet, o conjunt de fets, en els que el compromís de Benet pel país es barreja fins a confondre´s amb l’ambició de presidir la Generalitat, rau en el pas del nacionalisme catòlic progressista a l’àmbit d’influència del PSUC a partir de la constitució de l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, en les que va tenir un protagonisme rellevant. Aquest pas, després de transcórrer per l’Entesa per Catalunya i rebre el reconeixement social de la seva trajactòria com a senador més votat a les primeres eleccions democràtiques a nivell d’Estat, desembocaria en la candidatura a president de la Generalitat a les llistes del PSUC en les primeres eleccions autonòmiques del 80, en les que tenia a tocar la possibilitat de fer convergir el seu compromís per Catalunya amb la presidència de la Generalitat. No va poder ser, però encara es va veure amb cor de plantejar una inviable moció de censura a Jordi Pujol el  29 d’octubre de 1.982, també concebuda des del PSUC, i de criticar l’operació de retorn de Tarradellas com l’avortament de la possibilitat d’afermar les llibertats nacionals de Catalunya.
  Molts vam transitar per la història de Catalunya, per l’oposició al franquisme i per les vicissituds de la transició, amb les idees, les obres i l’admiració pel compromís de Josep Benet, l’ambició del qual obria moltes esperances col.lectives. Avui, després dels llarguíssims anys de plom del pujolisme que alguns voldrien oblidar o passar per alt, creant-nos el miratge d’una transformació ideal de Catalunya amb poc temps i cap cost, encara ens queda pendent d’afermar el compromís més definitiu pel que amb tanta paciència, esforç i perseverança va lluitar Josep Benet: esdevenir un sol poble.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?