La llei i l’embut





Aquí tenim una llei
i aquí tenim un embut,
si ho barregem tot alhora
tindrem la llei de l’embut.

La recepta és ben senzilla:
posa a coure uns drets humans
(l’autodeterminació
n’és la millor imitació),
deixa que faci xup-xup
a foc lent en els mitjans
adobats amb tertulians,
l’hi apuges el to verbal
amb un toc de puigdemont
i unes gotes de la cup
perquè prengui més bon gust;
en fas un bon joc de mans
quan ho fiques dins del tub
i el primer plat dels humans
serà el de la independència,
l’única opció necessària
de la cuina primigènia.
 La resta són accessoris
(els síndics electorals,
les urnes, meses i cens…),
elements ornamentals
per guarnir el plat del final,
 la declaració formal
de la nostra independència.

Has d’evitar el Parlament,
retorçar-li el Reglament,
aprofitar tant com puguis
la majoria absoluta
i anar de pressa, de pressa,
perquè tot en un moment
passi ràpid per l’embut
i no s’adoni la gent
de l’afrau que li has fotut.

Amb aquests ingredients
ben trinxats i salpebrats,
afegint-hi propaganda
per convèncer els espantats,
tindràs a la teva taula
la millor llei de l’embut,
una Llei de Referèndum
que serà al món descregut
la prova i el memoràndum
del nostre estil gastronòmic,
l’arrasament culinari
dels vells usos autonòmics.
C.A.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?