L’hort dels cirerers




Montserrat, la Serra de l’Obac i Sant Llorenç,
les matrius indelebles del meu primer paisatge
tallat amb el cisell dels ulls i els sentiments,
a l’hort de Cal Gepic, per sobre les brancades,
circumden la mirada en un redol immens
que enclou els cirerers a l’ombra de les cases
i guarda els vells records dins un silenci dens
perdent-se en la quietud i la remor dels arbres.

Vells horts d’un vesprejar rogenc com les cireres,
tan lluny i tan a prop dels pares i els germans
movent-se atrafegats pel Carrer de la Serra,
albirant amb els ulls el futur d’unes mans
que s’havien fet joves amb el fruit de la terra
i maldaven per créixer remuntant la carena. 

C.A.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?