Després de llegir la Sentència del 9N



    

  Em queda una sensació d’incomoditat i d’incomprensió després de llegir la Sentència del TSJC sobre el 9N, inhabilitant i multant l’expresident Mas i les Conselleres Ortega i Rigau. La causa d’aquesta sensació no és tant per la motivació de la Sentència com pels fets justament posteriors a la celebració del 9N, l’eufòria de l’independentisme per un cantó i la irritació mal controlada del govern Rajoy per un altre, en un joc de desafiaments mutus i de retrets que van tenir com a corol.lari la interposició d’una querella que no s’havia d’haver produït. Un joc que es va allargant i complicant cada vegada més.
   Al TSJC li ha tocat resoldre en dret uns fets que havien d’haver quedat al marge de l’enjudiciament penal, tal i com va entendre de bon principi la junta de fiscals del mateix TSJC. La manca d’efectes jurídics d’aquella celebració, admesa sense pal.liatius per les dues parts,  i la constància d’un nivell de participació que tant donava per una interpretació molt relativa i moderada dels resultats com per una anàlisi en profunditat del malestar ciutadà per l’immobilisme de Rajoy, no va ser suficient per aturar un pas més endavant en la cursa d’un enfrontament absurd que dia a dia va demostrant la voluntat decidida d’uns de provocar-lo i la voluntat abstrusa d’uns altres de no fer res per evitar-lo.
   La Sentència enfoca el delicte de desobediència partint de la tutela del principi de jerarquia en un sentit funcional, com a garantia del funcionament de l’Estat de Dret, que inclou el bé juridic protegit en aquest tipus penal. I a partir d’aquest principi analitza la concurrència dels requisits que exigeix el delicte, subjectius i objectius, i els va confirmant amb l’examen rigorós de les proves practicades. No es deixa al tinter cap de les objeccions plantejades per les defenses. La providència del TC de 4/11/2014, respecte de la qual exclusivament es jutja l’eventualitat del fet desobedient, es considera que té categoria normativa suficient per confirmar-lo en tractar-se d’una resolució executiva que comportava l’ordre imperatiu d’aturar el procés participatiu.
   Com que el delicte de desobediència depèn, segons senyala la Sentència, de la realització de les accions típiques que exigeix i no del que es digui sobre la voluntat de desobeir o no, es recullen amb tot detall les accions realitzades després de la notificació d’aquella providència: el manteniment de la pàgina web de la Generalitat sobre el procés participatiu, el manteniment de la campanya institucional, el repartiment de la correspondència oficial, l’aportació del material de la votació, la instal.lació dels programes informàtics, la contractació d’una pòlissa d’assegurances per als voluntaris, la utilització de centres públics i la instal.lació d’un centre de premsa. Tots aquests mitjans es van fer operatius sota el comandament del Departament de Governació, amb l’aportació rellevant dels voluntaris.
   La Sentència considera que va ser un frau processal l’equívoca sol.licitud d’aclariment de l’abast suspensiu d’aquella providència, en tant que era prou clara per ella mateixa (com després va determinar el mateix TC) i sobretot perquè aquella sol.licitud, a parer del tribunal, era un subterfugi de cara a la continuació del procés participatiu sense posar de manifest en aquell moment que tot es feia mitjançant voluntaris. El tribunal retreu als acusats l’existència d’informes previs del Consell Assessor per la Transició Nacional, creat per la Generalitat, que donaven compte de l’eventualitat d’un delicte de desobediència del què podrien ser acusats si no es feia cas de l’ordre de suspensió del TC.
   Responent al conflicte de deures plantejat, singularment pel president Mas, entre el mandat parlamentari per la celebració del  procés i el fer cas de la providència del TC, el Tribunal constata que el conflicte no és real en el pla de la legalitat constitucional i no estava a les mans del president resoldre’l passant per sobre del TC. Es van pervertir, senyala, els principis democràtics de divisió i equilibri de poders, i es va trencar la regla bàsica que fonamenta una convivència pacífica, la de submissió de tots a l’imperi de la llei.
   Pel que fa al delicte de prevaricació la Sentència és absolutòria perquè considera que no concorre l’element d’arbitrarietat suficient que desbordi la ja inherent al delicte de desobediència, i per tant no es pot condemnar dues vegades per allò mateix (“non bis in idem”). No es pot excloure, es diu, que els acusats haguessin incorregut en una interpretació errònia, però no arbitrària, a l’hora de considerar la legalitat del procés participatiu tenint en compte la legislació catalana que el regula.
   L’absolució del delicte de prevaricació (contra la qual s’ha de veure si el fiscal posa recurs) és prou significativa del joc de miralls deformadors i d’enfrontaments absurds en què estan immersos la majoria del Parlament i el govern Rajoy. Es va donar lloc a la judicialització d’un fet polític, com era el procés participatiu, en base únicament al breu text d’una providència del TC que ordenava aturar-lo, no per cap altra raó.
   Ara l’expresident Mas, i per extensió el PDeCAT, ja tenen la coartada: els tribunals espanyols condemnen per les idees, i el cas Palau està sotmès a la mateixa fatalitat. Si Mas no es presenta de candidat serà perquè l’ha inhabilitat un tribunal espanyol d’una democràcia imperfecta, no perquè abans l’hagin inhabilitat la Cup o l’escàndol de la corrupció.  I el TSJC ja té la seva creu, o la seva llufa, la que li ha penjat el govern Rajoy obligant-lo a intervenir.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu