El referèndum unilateral: un salt al buit i sense xarxa

   

   Des de la constitució solemne del Pacte Nacional pel Referèndum res no se sap de les gestions de la seva Comissió coordinadora per portar-lo a terme, de forma pactada o de forma unilateral. El president Puigdemont, però, no perd cap oportunitat per proclamar-ne la celebració indefectible amb efectes vinculants. Ara ens acaba de dir que “Europa ja està avisada”.

  No podem saber si les afirmacions tan contundents del president obeeixen a una convicció personal profunda, com la confessió de la seva declaració individual d’independència que recomana que facin tots els catalans, o a una informació exclusiva sobre dades determinants que el comú dels ciutadans ignorem però que faran possible en el seu moment el referèndum unilateral i vinculant.

   De moment, el que se’ns ha dit és que hi ha una llei preparada per fer el trànsit a la independència  guardada en algun calaix perquè el TC no se la carregui, però que tindrà efectes definitius en el moment oportú, si es guanya el referèndum. Es tractaria, doncs, d’una llei sorpresa amb reserva d’efectes non nats, i podria molt ben ser que els catalans no l’arribéssim a conèixer mai. Tot plegat causa un desconcert justificat, com el que expressa avui el comentarista Francesc-Marc Álvaro a la Vanguardia (“Imatge processada” http://www.lavanguardia.com/politica/20170123/413610010061/imatge-processada.html), el mateix que fa poc més d’un any ens explicava les raons de per què (no) havíem guanyat unes plebiscitàries que es van perdre. “Darrere les fotos efímeres de la unitat independentista, diu Álvaro, no és la confiança el que impera”. Ni la confiança, ni la claredat, ni la coherència, ni la mesura adequada de les pròpies forces, podríem afegir.

   Si una mà màgica no ho arregla, no hi haurà referèndum pactat ni unilateral, perquè estem en una situació molt més feble i contradictòria de la que patíem abans del 9N, quan el president Mas també ens repetia que hi hauria urnes, i de fet a la seva manera n’hi va haver. I això per les següents raons:

   1.-  La regressió a l’exigència del referèndum, que el programa de JuntsxSí ja havia donat per superada en el seu full de ruta,  va ser la conseqüència de la condició de la Cup per votar afirmativament en la qüestió de confiança al president de fa quatre mesos.

   La rèplica del president a aquesta condició va consistir en l’imperatiu de l’aprovació dels pressupostos del 2017, i estem a les portes de verificar si aquest imperatiu s’acompleix, perquè, si no, ja no hi haurà referèndum sinó noves eleccions. Es diu que Junqueras podria no tenir massa interès en què la Cup aprovi els pressupostos perquè en l’intent posterior d’un referèndum unilateral s’hi jugaria la inhabilitació per a unes properes eleccions. Sigui veritat o no l’hipotètic prejudici de Junqueras, el més probable és que s’aprovin els pressupostos, i que la manca de confiança entre els independentistes de què parla Àlvaro es consolidi com a corol.lari lògic de la sorda negociació prèvia. Les bifurcacions que es produiran en la preparació de les properes eleccions dites constituents, que necessàriament s’hauran de convocar amb referèndum o sense,  podrien significar el cant del cigne del procés.

   2.- En aquests moments el procés ha perdut les bases teòriques, jurídiques, que van encarrilar la reivindicació de la consulta abans del 9N.

   Cal no oblidar que l’informe nº 1 del Consell Assessor per a la Transició Nacional, sobre “La consulta sobre el futur polític de Catalunya”, de 25 de juliol de 2013 (!)- qui se’n recorda?- aconsellava partir de les diferents possibilitats de la legalitat autonòmica per plantejar la consulta, de manera successiva, fins arribar a la reclamació de les bases de la mateixa Constitució espanyola per fer-la efectiva. El procediment que en aquells moments va utilitzar el Parlament va anar a l’inrevés, de la petició de la delegació de competència al Congrés a la convocatòria de consulta, primer, i de procés participatiu després, amb el resultat ineficaç que coneixem. L’informe del Consell Assessor en cap moment parlava de la possibilitat  teòrica d’un referèndum unilateral, i per tant no podia donar cap pauta sobre un hipotètic procediment per realitzar-lo. Ara aquesta evidència es vol obviar, i es prescindeix olímpicament de les bases que el Consell Assessor aportava per recórrer a una inoperant Comissió coordinadora del nou Pacte Nacional per un referèndum reinventat. No es produeix només una duplicitat absurda d’organismes per un mateix objectiu amb una diferència de més de tres anys, sinó una flagrant contradicció amb les conclusions i recomanacions del Consell Assessor.

   3.- Sense les bases jurídiques que el Consell Assessor havia apuntat només queda el recurs a la mobilització popular amb la teòrica, i exclusiva, referència al principi de la sobirania popular democràtica.

   Així es produeix un salt al buit, que només podria donar resultat en el cas d’una resposta multitudinària i continuada dels ciutadans al carrer. Això és precisament el que Artur Mas ha suggerit en algunes ocasions tot i estar en contra de la represa de la qüestió del referèndum. Però el que la pressió popular, en el millor dels casos, podria aconseguir no seria la celebració d’un referèndum sinó la intervenció de l’Estat, potser forçada per la UE, per plantejar sobre bases radicalment diferents la relació Catalunya-Espanya.

   En l’informe nº 10, de 14 de juliol de 2014 (també abans del 9N), sobre “El procés constituent”, el Consell Assessor preveia la creació d’un nou Estat en un escenari de no col.aboració de part de l’Estat espanyol. No col.laboració òbvia, que els informes del Consell presenten sempre de manera esbiaixada com si es tractés d’una qüestió secundària. Aquesta manca de pacte el Consell Assessor no la preveu pel referèndum sinó per després de produïda, i guanyada,  la consulta pactada o autoritzada de la forma pautada en aquell informe nº 1, o per després d’unes eleccions celebrades en clau plebiscitària, guanyades també per àmplia majoria. Les eleccions en clau plebiscitàries ja es van celebrar el 27S, i es van perdre pel que fa a l’àmplia majoria social que es demanava per una declaració unilateral d’independència que donés inici al procés constituent. Si es van perdre, com es pot apel.lar ara a la sobirania popular democràtica per legitimar un referèndum unilateral que el Consell Assessor mai no s’havia plantejat?

  Marx va deixar escrit al “18 Brumari de Lluís Bonaparte” que la història es repeteix dues vegades, la primera com a tragèdia i la segona com a farsa. Si tenim en compte que una de les accepcions de “farsa” es refereix a una cosa fingida que es pretén fer passar com a vera, bé podríem dir que el processisme en què ha degenerat el procés està a les portes de repetir la història del 9N. La primera vegada no es va produir realment una tragèdia, malgrat els judicis que poden desembocar en absurdes i innecessàries inhabilitacions, però aquesta vegada ja hem començat a assistir a la representació d’una farsa continuada donant per ver el que és només fingiment. Qui se’n beneficia?