Convèncer els indecisos o el buidament estètic del rigor ètic (recordant Zygmunt Bauman)









“En el món creat en un instant per la sociabilitat de la multitud no hi ha normes ni regles que la constrenyin; només la mà estesa que espera arribar a altres mans” (Z. Bauman)


   La campanya “fem futur” endegada la setmana passada per l’ANC, amb el suport d’Òmnium i les entitats independentistes, i amb el vist-i-plau del govern de la Generalitat, té com objectiu convèncer els indecisos i els escèptics en el tema de la independència perquè facin un pas endavant, primer a favor del referèndum unilateral i després, si aquest es celebrés, a favor del sí a la independència. La campanya està pensada especialment per aconseguir l’objectiu a les ciutats i en els barris que per història, tradició, condicions culturals, demogràfiques, econòmiques i d’origen, són menys proclius al sentiment nacionalista i independentista. Pretén, en certa manera, crear aquest sentiment allà on hi ha menys condicions per arrelar-hi, repetint així, durant un cert temps, l’operació de la Diada de l’11 de setembre de 2015 a la Meridiana de Barcelona que es va limitar a fer present la força de l’independentisme, amb el mitjà fonamentalment estètic de la manifestació, en un sector urbà i ciutadà poc propens als requeriments sobiranistes.
    Allà on és més necessària l’activitat social per corregir les desigualtats, on s’han fet més evidents els efectes demolidors de la crisi i de les retallades, on s’ha concentrat durant generacions els esforços de sindicats, moviments socials i partits d’esquerres per recuperar i vigoritzar la dignitat i el benestar de les classes menys afavorides, allà la campanya vol convèncer els indecisos perquè facin pinya amb les tesis de l’independentisme. El convenciment s’ha de produir en un temps rècord, en sis mesos exactament, entre gener i juny, immediatament abans de la convocatòria del referèndum unilateral, o abans i tot si  la convocatòria s’hagués d’anticipar. És a dir, s’han de guanyar els escèptics i els indecisos per als moments culminants del referèndum unilateral i del triomf del sí. El que vingui després ja s’ho trobaran (diuen que molt positivament) els que s’hagin convençut, i el que hi havia abans en els antecedents històrics, culturals, afectius, d’aquests neoconvençuts ha de cedir al moment i a la nova sociabilitat del sobiranisme si és contradictori amb el sentiment independentista. S’ha de fer pinya per guanyar la multitud que faci possible la independència.
   No em sorprèn la rapidesa ni l’optimisme ingenu dels objectius de la campanya, ja que el sobiranisme ens té acostumats a les acceleracions, a les cites històriques i als focs d’encenalls, sinó la manca de rigor social i de sensibilitat ètica del plantejament de la campanya. Tot queda reduït a un fi immediat, el del referèndum unilateral, a un present que elimina instantàniament el passat i les històries personals, sotmès a la simplificació extrema dels arguments preparats ad hoc, presentant contra el sentit ètic més elemental el miratge del referèndum i de la independència immediata com la solució ideal de tots els problemes dels indecisos als que es vol convèncer que s’ho juguen tot a una sola carta en un temps privilegiat.
    En la seva Ètica postmoderna” el recentment traspassat Z. Bauman presenta el concepte de sociabilitat posmoderna, contrària a la socialització de les tradicions i de les institucions, com un fenomen que es pot considerar estètic i que té per objectiu la sincronització momentània de sentiments. En aquesta sociabilitat posmoderna, diu Bauman, es comparteixen els sentiments, però abans de ser articulats i en comptes de definir-se: “en si mateix, compartir és fonamental entre els sentiments compartits, el més abassegador, el que supera tots els altres, el que no deixa espai ni temps per l’escrutini d’altres sentiments”. A l’univers de la multitud que es limita a compartir el nosaltres és la multiplicació del jo, no hi ha necessitat de construir ponts.  La proximitat estètica és acostament a la multitud, i la multitud significa anonimat. La multitud esborra les distàncies sense esforç i de manera instantània, per bé que estar en la multitud no és estar per a sinó estar amb, o encara menys, estar en.
    La multitud no té història sinó únicament un present que es viu de manera col.lectiva. En la multitud tots som iguals, tots estem en això, el que importa en última instància és que tots es submergeixin en un sentiment d’afecte compartit. La sociabilitat postmoderna no tolera la independència moral, s’ha de fer el que fan els altres no perquè sigui útil o correcte, o perquè així ho penses, sinó perquè els altres ho diuen i ho fan. La sociabilitat de la multitud és un bon consol per a l’individu perquè suprimeix els dubtes i estalvia l’haver de prendre decisions: estan preses per endavant. Per a Bauman aquesta forma de sociabilitat momentània arrossega, com a conseqüència de la gran simplificació que la constitueix, la maledicció congènita de la seva innata fragilitat. És un món creat en un instant, un moment de glòria passatger.
    Em pregunto si la campanya “fem futur” no participa, almenys en part, d’aquesta sociabilitat postmoderna, fonamentada en el sentiment de compartir com a valor essencial, descrita per Bauman en el seu raonament. Una sociabilitat allunyada del sentit ètic, del respecte a l’altre com a tal. El sentit ètic s’esforça per salvar les distàncies amb la responsabilitat personal i no amb l’ànim exclusiu de convèncer prescindint de totes les diferències. No és la supressió momentània, emocional,  de les diferències el que es busca per mor d’arribar col.lectivament a un objectiu únic, el de la independència ? No es corre el risc de provocar un buidament ètic per tal d’afavorir la creació, amb els mitjans que siguin, d’aquest sentiment col.lectiu que s’ha de compartir? Les formes proselitistes sempre han resultat tòxiques socialment, per més estètica que hagin tingut.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu