Notes d’un viatge a Xile i Argentina (2) : de la regió dels Llacs a la Patagònia Xilena



   L’avió ens trasllada de Calama a Puerto Montt i d’aquí a Puerto Varas amb cotxe particular. Pel camí ens informem que la regió dels llacs amb capital a Puerto Montt , que deu el seu nom a un president de mitjan S.XIX, és la primera de Xile en productes lactis i la segona del món en la pesca del salmó, després de Noruega, el que representa el 30% en el comerç mundial d’aquest peix i 70.000 llocs de treball en aquesta regió administrativa.


   Puerto Montt és una ciutat dominada pel port. Caminem fins al barri portuari de Angelmó, amb parades de peix, restaurants i petits comerços. Arran d’aigua ens sorprèn la presència d’un llop marí a prop d’una petita embarcació que els mariners estan carregant amb bens i garrins subjectats a les baranes laterals. A les parades de peix comprovem que la mida enorme de les cloïsses i musclos no té res a veure amb els dels nostres varals. L’abundància de salmó domina totes les parades. Al passeig marítim de La Costanera el monument als immigrants alemanys ens recorda la importància dels colonitzadors d’aquest origen europeu a mitjan S.XIX. La seva influència des de fa 150 anys a la zona es mostra arreu, des de l’Església de Puerto Varas (còpia d’una kirche de la Selva Negra) fins al col.legi alemany amb la barreja dels colors de Xile i d’Alemanya a la seva insígnia, així com en els monuments als primers colonitzadors i fundadors de la ciutat. 



  Puerto Varas, en canvi, és una petita ciutat jardí dedicada al turisme, a la vora del llac Llanquihué (“llac profund”), el tercer més gran de Sudamèrica, amb vistes de postal al volcans Osorno, distingit pel casquet de neu permanent a la cúpula del triangle, i Calbuco, que segons ens expliquen va tenir una erupció sobtada l’abril de l’any passat que va obligar a desallotjar els habitants dels contorns sense causar danys personals però sí una notable invasió de cendres encara visibles.

   De Puerto Varas ens dirigim amb bus als saltants del riu Petrohué, el desguàs del llac “Todos los Santos”, que baixa amb força per entre els canals volcànics rodejats de ginesta pels vorals. Petrohué vol dir “lloc de boira”, el que es confirma en aquesta hora del matí perquè si bé no ens priva de contemplar el blau marí del riu i l’escuma dels saltants impetuosos sí que ens amaga la vista del volcà Osorno al seu damunt.


Del bus al catamarà amb el que naveguem durant quasi dues hores pel llac “Todos los Santos”, descobert per uns missioners jesuïtes el dia d’aquesta festivitat, conegut també com “llac maragda” pel color verd que prenen les seves aigües degut a les partícules en suspensió dels volcans que el circumden, l’Osorno, el Puntiagudo i el Tronador. La navegació és plàcida i esplèndides les vistes de l’Osorno, com una reproducció del mont Fuji japonès que no ens abandona. El Puntiagudo ensenya i amaga rere els núvols la seva punxa impressionant i el Tronador no ens apareix fins que arribem al final del trajecte, al poblet de Peulla.
 


Allí ens espera una excursió amb autocar-tot terreny cap al riu Negre amb un guia, el Pablo, que a mida que s’explica es fa més interessant. Ens captiva la seva forma irònica barrejada amb imaginació i al.lusions molt pertinents al lloc, a la granja que visitem, amb llames i nyandús, als indígenes i als primers conqueridors castellans. Sense els indígenes, ens diu, no hauria estat possible el pas del “Cruce de los Andes” entre Xile i Argentina, a tocar d’on ens trobem, a través de Bariloche. Fa parar el motor de la petita embarcació que ens porta per una llacuna del riu Negre i ens convida a fer un minut de silenci per endinsar-nos en els secrets de la natura que ens envolta i que copsem amb respecte a la parada que fa  després el tot terreny  enmig del riu. El groc de la ginesta corona les ribes a banda i banda. És també perceptible l’abundància del boix, de l’ulmo, de quina flor se n’extreu mel, de l’alzina i del notro, un arbre de fulla perenne i flor vermella que destaca en aquest temps primaveral.

 


  De retorn a Puerto Varas la companyia de l’Osorno ja se’ns fa familiar. Tenim temps de voltar per l’entorn del Llanquihué, entrar en un singular museu (“Pablo Fierro”) de restes d’objectes i d’imatges de tota mena relacionades amb el lloc, i d’embadalir-nos davant l’escultura de ferro femenina que saluda aixecant els braços la blavor intensa del llac i la imponent presència de l’Osorno. La tarda és lluminosa, i s’allarga i s’allarga.

Ginesta de novembre
al salts del Petrohué
i als peus del volcà Osorno.
Grogor de primavera
abans del nostre hivern
i al sud del nostre món.
Mirall d’un verd intens
als ulls de tots dos móns.


   De Puerto Montt amb avió a Punta Arenas, als peus de l’estret de Magalllanes, i de Punta Arenas trasllat cap al nord amb bus, a Puerto Natales. Durant el trajecte resseguim la pampa amb tonalitats suaus verdes i marronoses, amb cavalls i béns en alguns trams. Puerto Natales està situada a la riba del fiord de La Última Esperanza, ciutat petita fundada a principis del S.XX per colonitzadors anglesos i alemanys, amb l’encant de les vistes sobre la  cadena muntanyosa del davant.Tenim temps per fer una bon sopar seguint el consell d’un dels guies de Puerto Varas, un chupe de centolla amb bi blanc sauvignon Santa Emiliana. Passagem per la vora del fiord, amb cignes de coll negre sota una escultura, també de ferro, amb dues persones voleiant que ens suggereix el vol sobre els dominis de la Última Esperanza abans d’assolir les cotes més meridionals del continent. 
 

De Puerto Natales partim d’excursió per la denominada “Ruta del fin del mundo” cap al Parc Nacional de le Torres del Paine. El Paine és una serralada de base de granit, molt més jove que la dels Andes, situada entre aquesta i l’estepa patagònica, declarada la vuitena meravella del món el 2013, que arriba a més de tres mil metres d’alçària partint de només tres cents metres sobre el nivell del mar. La vegetació que predomina a l’interior del parc és de lengas (semblant al nostre faig) i nires, i de llaretas amb flor vermella entre els matolls. Un icendi el 2011 va cremar àmplies zones d’aquesta vegetació. Podem veure alguns guanacos i nyandús (animals protegits) per entre la vegetació, a més de cavalls, vaques i bens. La serralada del Andes va perdent alçada en aquesta zona fins arribar a dos mil metres, per sota de la serralada del Paine.
 
  
   Des del Cerro de Castillo passem al llac Sarmiento, el més gran del parc, des d’on ja es poden veure les figures imponents de les torres, emboirades a la part superior, i dels corns del Paine. Tots els llacs del parc són d’origen glaciar,  blaus i blanquinosos, menys la llacuna Amarga que és de color verdós per les partícules alcalines que conté. Travessem per la cascada del riu Paine (“blau”), pel Salto Grande i arribem al llac Pehoé (“amagat”) on dinem. Des del mateix restaurant disfrutem d’unes vistes esplèndides als corns del Paine que s’imposen per sobre el blau del llac i el groc de les ginesteres que l’envolten.



   Continuem pel llac Nordernskjold fins al llac Grey, caminant  amb penes i treballs  sobre una extensió de platja de còdols per la força del vent que ens empeny. Arran de platja, des d’on s’albira la glacera del llac al fons, suren petits icebergs com petites veles blaves remuntant les aigües. Sortim del parc pel llac Serrano, sense perdre la visió de les torres i els corns del Paine.


Testimoni granític de bellesa,
miratge transformat en pedra i so
per dir-nos la mesura i la certesa
de la natura oferta com un do.





  
Ja fora del parc, acabem l’excursió a la cova del Milodon, una cova enorme de 400 metres de profunditat, 30 d’alçada i 80 d’amplada. El britànic Bruce Chatwin (“En la Patagonia”, 1977) descriu el descobriment d’aquesta cova per l’alemany Herman Eberhard el 1895, fill desertor d’un general prussià que va emigrar a les terres del sud d’Argentina on treballava de granger.  Eberhard va trobar a l’interior de la cova un llarg tros de pell que sortia del terra, coberta de pèls amb incrustacions de sal per un costat i tatxonada de minúsculs ossets per l’altre, i la va deixar penjada a un arbre suposant que es tractava de la pell d’un mamífer marí desconegut. Un any més tard el doctor Otto Nordenskjold, explorador suec, va trobar altres restes i les va enviar al museu d’Upsala.

   El 1897 el naturalista i explorador argentí Francisco Pascasio Moreno, conegut amb la denominació de Perito Moreno, també va entrar a la cova atret pels rumors sobre l’estrany animal que s’hi havia descobert. Eberhard li va entregar la pell i la van enviar a la ciutat de La Plata i poc després es va determinar científicament que es tractava d’un animal semblant a un ós gegant, exclusiu d’Amèrica del Sud, del període geològic glaciar del pleistocè, de més deu mil anys segons estudis amb carbó radiactiu. Les restes es troben avui al museu d’Història Natural de Londres.








   Chatwin diu que va poder visitar el nét del descobridor i aventurer Eberhard a la zona del Fiord de la Última Esperanza, impulsat per la història d’un navegant cosí de la seva àvia, Charley Milward el Marí, que havia sobreviscut al naufragi del seu vaixell a l’entrada a l’Estret de Magallanes. Aquest parent llunyà havia regalat a la seva àvia un fragment de pell d’un animal prehistòric que es guardava a la vitrina del menjador de casa seva. Chatwin va relacionar aquell tros de pell amb el Milodon, l’animal prehistòric, i el mateix nét d’Eberhard li va confirmar, segons conta, que el Marí Charley Milward s’havia apoderat efectivament d’un fragment de la pell que havia descobert el seu avi.

   Per tot això Chatwin va escollir la Patagònia com a centre primordial del seu interès literari i històric. Les històries reals, però sorprenents, que explica Chatwin a “En la Patagonia”, relacionades totes amb les arrels dels aventurers exploradors europeus que a mitjan S. XIX van començar a fugir de les penúries d’Europa per cercar una nova vida en els confins de la terra inhòspita, prenen cos també en la seva imaginació, el que no vol dir que no reflecteixin la veritat i les condicions de la Patagònia colonitzada a sang i fetge per aquells aventurers: “Imaginé un cabaña de troncos baja, con techo de tejas, calafateada contra las tempestades, con un crepitante fuego de leña en el interior y las paredes cubiertas por los mejores libros: un lugar donde vivir cuando el resto del mundo volara en pedazos”. La Patagònia imaginada  com a refugi de la resta del món.
  

Comentaris

Montserrat ha dit…
Pots fer-ne un llibre de viatges, amb les precioses fotos...Ja em sembla haver-hi estat. ��

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat