La insuportable lleugeresa de la desobediència



   

   Des d’Aristòtil sabem que en determinades ocasions cal passar per sobre de la llei per ser conseqüents amb el veritable sentit de les normes, perquè les normes són sempre deutores d’unes circumstàncies concretes que no poden tenir en compte les dades certes, però desconegudes, que es donaran en el futur i que en moltes ocasions posaran en qüestió els fonaments de les mateixes. És el que el mateix Aristòtil definia com Epikeia i que en dret ha configurat l’equitat com un recurs sovint necessari, un valor superior, per restablir el sentit profund  de la norma.
    La desobediència, en canvi, la podríem definir com un valor tou, sobretot limitat a l’esfera individual, i individualista, en el que no es pretén tant posar en evidència el sentit social d’una norma com expressar el refús frontal a una ordre concreta.
    De fa un temps en el procés català es proclama la necessitat de la desobediència per desbrossar el camí cap a la independència. Es crida a desobeir les Sentències del TC, a desobeir les ordres judicials, inclús a desobeir la rutina de les festes que es consideren incompatibles amb el perfil d’una futura república catalana. Sembla com si en el bucle en el que ha entrat el procés convertit en processisme la desobediència hagués de ser un estat permanent d’emprenyament i refús de tot el que procedeix de la pertinença a l’Estat espanyol. En aquest refús no hi veig tant un afany constructiu per rescatar el sentit de la convivència com una remissió sistemàtica a una normativa ideal, futura, en la que totes les contradiccions del present seran superades.
   En l’epikeia es viu el drama dels límits, individualment i socialment, es planteja la necessitat de superar-los per trobar altres formes que facin possible una convivència més equitativa i acceptable per tots. L’epikeia no és un ideal, és una urgència que busca confrontar per descobrir, no la confrontació per ella mateixa. El recurs a la desobediència en el procés, en canvi, es justifica en base a un ideal de futur que menysprea tota consideració que no s’avingui amb els seus postulats.
   Penso que aquest estat d’emprenyament constant que crida a la desobediència prové del plantejament que han fet els grups independentistes mirant de sublimar un futur ideal i i no de superar, per millorar-la, la situació concreta de la Catalunya actual. El mandat de representació que es demana a l’elector té un risc enorme de perdre’s en el laberint  de declaracions i tràmits que no parteixen d’una base prou concreta  per garantir l’ús clar que se’n pugui fer en cada recolzada del camí. La sublimació arriba a l’extrem d’un acte de fe cega, sense tenir en compte (ni tan sols plantejar-les) les conseqüències d’una separació unilateral per al reconeixement internacional. Se li demana a l’elector, sense sentar les bases d’una legitimació suficient, que faci servir el seu vot per configurar un procés incert i inconcret cap a la independència com a objectiu sublim.
   Més que dramatitzar les conseqüències de la desobediència en aquest context d’inconcreció i d’incertesa, caldria aprofundir en els instruments d’acció política que revertissin l’emprenyament i la disposició a desobeir en un complet coneixement dels nostres motius d’insatisfacció per donar-los una sortida. Perquè, siguem sincers, ni l’ofensiva legalista del Govern central pot apaivagar aquests motius d’insatisfacció (els extrapola), ni el recurs permanent a la desobediència pot donar cap resultat concret. Ben al contrari, ens pot instal.lar en una situació de quasi divertimento constant en la que les proclames de desobediència de part del Govern i dels grups independentistes siguin un passatemps per anar distraient les giravoltes en el bucle del procés, que es pot acabar fent insuportable, per la seva lleugeresa i manca de contingut, per a una part important de la ciutadania.
   L’emprenyament que crida a la desobediència no és un sentiment positiu. Arrela més en el paroxisme del fracàs que immobilitza que en la sensació d’insatisfacció. L’emprenyament es fixa molt en l’origen que extrapola fins a horitzons inabastables, i valora poc el punt on s’ha arribat. No té en compte els condicionants de la realitat per mirar de superar-los ni és capaç d’aglutinar sentiments de pertinença comuna en el que és més bàsic. L’emprenyament és sobretot font de melancolia en sentit negatiu, individualista. L’emprenyament parteix del fet que el nostre passat és tan excepcional que resulta incomprensible el fracàs a què estem abocats, o millor, al que ens aboquen. L’emprenyament viu i es cova en la derrota constant, en l’autocompassió sense límits.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu