Inhabilitar?

   

  La petició de pena d’inhabilitació de deu anys per al president Artur Mas, i de nou anys per a les exconselleres Rigau i Ortega, continguda en l’escrit de conclusions o d’acusació de la Fiscalia pel 9N de 2014, diria que no té en compte ni els factors jurídics, i pròpiament penals, de la qüestió, ni els elements polítics que hi estan implicats.

  Jurídicament, i encara que pugui significar una immissió agosarada en el terreny de l’expedient quins particulars desconec, el mínim que es pot dir és que es va voler fer passar per consulta el que simplement era un procés de participació ciutadana, de la mateixa manera que abans s’havia volgut fer passar com un referèndum de gran transcendència política  una simple consulta no referendària. El president parlava de locals, urnes i paperetes, però en el Títol III de la Llei de consultes no referendàries, sobre els processos de participació ciutadana, que en teoria havia d’emparar aquella consulta alternativa, no es parla enlloc ni de consulta, ni de paperetes, ni d’urnes ni de votació, sinó només de debat i deliberació entre la ciutadania i les institucions públiques, per mitjà d’enquestes, audiències públiques ciutadanes o fòrums de participació temporals o permanents.

    El TC havia suspès d’entrada la convocatòria de la consulta, i una vegada transformada aquesta en simple procés participatiu per imperatiu de la suspensió, per la insistència del Govern Rajoy  el TC va dictar només una Providència deixant constància que “ de conformidad con dicho artículo de la Constitución, acuerda suspender los actos impugnados (desde el 31 de octubre de 2014, fecha de interposición del recurso, para las partes del proceso y desde su publicación en el Boletín Oficial del Estado para los terceros), así como las restantes actuaciones de preparación de dicha consulta o vinculadas a ella”. Cap consideració al respecte, només la invocació de la paraula fatídica, sus-pen-sió, com a a conseqüència ineludible de l’admissió a tràmit del recurs contra el procés participatiu. No s’havia de considerar res, ni raonar res: la suspensió anava per ella mateixa una vegada es donava  tràmit a la queixa del govern Rajoy.

    El nucli del problema, però, rau en considerar si aquesta segona suspensió s’havia de considerar referida concretament i específica a la suspensió del procés de participació, ja que el TC parlava encara de “preparación de dicha consulta” (i no de procés de participació), malgrat que el president ja havia admès expressament la suspensió de la consulta anteriorment convocada. És evident que s’estava davant un joc de cuc-i-amagar, entre el president i Rajoy, amb el Tc per entremig. La qüestió, sobre aquest fons d’audàcia i de joc dels disbarats proposat per les dues parts, no quedava clara, i per tant bé es podria considerar que no hi va haver un acte de desobediència deliberada a la suspensió del Tc que no era prou definitòria del procediment al que es referia. I si no hi havia desobediència tampoc hi podia haver prevaricació.

   D’altra banda, la intervenció penal sempre és l´última ratio i no s’ha de produir quan els fets són confusos i poden donar lloc a diferents interpretacions, sobretot en un cas com aquest en el que es barregen factors polítics que aconsellaven de bon principi la no intervenció per querella, com van decidir els fiscals del TSJC.

   Hi ha encara un altre element a tenir en compte penalment: la total inidoneïtat dels mitjans emprats per considerar lesionat el bé jurídic protegit, el respecte a la resolució del TC sobre la consulta amb el contingut inicialment proposat pel president Mas. Des d’aquest punt de vista, l’absoluta inidoneïtat dels mitjans (sense col.legis electorals, sense cens, sense juntes electorals) no podia tenir cap efecte jurídic. Si es volia relacionar la moguda participativa amb un suposat frau de llei, és a dir, denunciar la recerca del mateix objecte il.lícit de la consulta per mitjans legals, s’havia de concretar quins eren aquests mitjans legals i, sobretot, determinar de quin il.lícit es tractava si no hi havia cap possibilitat de produir-se un efecte jurídic.

   Els fiscals que signen l’escrit d’acusació demanant la inhabilitació el que fan en realitat és habilitar el procés participatiu com si de veritat s’hagués tractat d’una consulta transcendent, amb efectes jurídics contraris a la legislació vigent. De fet no es podia produir cap efecte jurídic, encara que les dues parts estaven interessades en treure’n el màxim rendiment polític. La Fiscalia segueix així el joc dels disbarats proposat per les dues parts. I a l’independentisme ja li va bé poder presentar els seus màrtirs. La pena d’inhabilitació és una pena en si mateixa política, però sembla que a la Fiscalia tant li fa barrejar el dret penal amb la política, prescindint totalment de la situació social i política del país.

 Sigui dit amb ironia, de fet els acusats ja estan “inhabilitats”, per bé que per uns altres motius: el president Mas va ser inhabilitat per la Cup, l’exconsellera Ortega per la desaparició d’Unió que de facto la “inhabilita” per a qualsevol càrrec public electe en el futur, i la exconsellera Rigau probablement es troba “autoinhabilitada” per l’edat i per l’acumulació de càrrecs electes en el passat. Non bis in idem, per favor!