Només hi ha hagut un pregó
Només hi ha hagut
un pregó aquestes festes de la
Mercè. Perquè en el pregó de Javier Pérez Andújar hi cabia
tot Barcelona, tota la
Barcelona popular, creativa, la de tots els barris, totes les
places i carrers, tots els autors anònims i tots els famosos, la Barcelona dels obrers i
els menestrals, dels negociants, dels perduts i els retrobats, dels que han fet
història i dels que han patit la història, perquè hi ha moltes maneres de ser
de Barcelona. També la
Barcelona dels que han nascut a qualsevol lloc, però és igual
perquè quan ho van fer eren molt petits. Impossible no emocionar-se llegint el
pregó inclusiu i totalment comprehensiu de Pérez Andújar, evocant la Barcelona popular i
oberta, la Barcelona
de tots i de totes, la Barcelona
de les il.lusions, de les frustracions, de les petites esperances i de les
grans emocions, penjades als quioscos de les cantonades, cal.ligrafiades amb
les plomes i les veus de tots els protagonistes, grans o petits. Per això
aquestes festes de la Mercè
només hi ha hagut un pregó, el que ens explica a tots i parla de tots.
De la bufonada, millor no
parlar-ne. Ha estat una cosa equivocada, situada incomprensiblement al marge de la Barcelona de tots, en
una plaça equivocada. Però és igual, perquè semblava que eren molts i en realitat
eren molt pocs i molt petits comparats amb la gran Barcelona evocada i
convocada en l´únic pregó de Pérez Andújar. Malauradament per un dia, i desitjo
que no serveixi de precedent, han canviat les emocions per la reacció i la
provocació que sempre porten a una forma
no productiva d’enfrontament, una manera absurda de matar les il.lusions,
aliena a la tradició barcelonina recordada en l’únic pregó d’aquestes festes de
la Mercè.
Comentaris