Del “mandat democràtic” al ”referèndum o referèndum”





  Escriure sobre la qüestió de confiança es com fer la crònica d’una (des)confiança anunciada, amb la diferència que els que aquí representarien el paper dels germans Vicario de la novel.la de García Márquez, els cupaires, ja havien anunciat per endavant que votarien a favor d’atorgar la confiança. De manera que en el nou capítol del procés que s’obre amb l’atorgament de confiança hauríem de canviar l’inici  de García Márquez (“Santiago Nasar ya está muerto”) pel de “Carles Puigdemont sigue vivo”.
    No obstant, i a pesar de què formalment la legislatura segueix viva, en teoria fins a mitjan de l’any vinent, la desconfiança de fons entre JuntsxSí i la Cup no ha desaparegut sinó que continua havent-hi motius greus per pensar que en un futur més o menys immediat es faran de nou visibles les incompatibilitats de les dues formacions independentistes, sigui ja en el debat de situació política de la setmana que ve, sigui en el debat dels pressupostos, sigui més endavant, segons es desenvolupin les relacions per un referèndum pactat, o fins i tot al final, a l’hora de plantejar o descartar la concreta celebració del referèndum unilateral que de moment el president ha dit que convocaria però no que celebraria. La crònica de la desconfiança recíproca de JuntsxSí i la Cup té moltes pàgines pendents, i pel camí pot continuar deixant més cadàvers excel.lents, després del primer i més excel.lent, el president Artur Mas.
    El president Puigdemont ha cedit a les exigències de la Cup anunciant per la segona quinzena de setembre de 2017 un referèndum (que ha evitat qualificar d’unilateral) si no hi ha pacte amb l’Estat, que és el més segur. Però aquesta és una cessió purament formal per aconseguir, al seu torn, la declaració formal de confiança. Ve a ser un “sí vull” de marit i muller quan tots dos saben que la cosa no pot funcionar, però han de consentir en els respectius papers perquè a cap d’ells els convé la convocatòria immediata d’unes noves eleccions.
   Sobre aquesta formalitat, que no resol la qüestió de fons sinó que provoca una giragonsa més dins el bucle del procés, se n’ha bastit una altra que a més té un doble caràcter. Per un cantó, es parla de referèndum pactat a negociar amb l’Estat amb les condicions que siguin, sabent per endavant que no s’arribarà a cap acord (només cal recordar el debat fracassat al Congrés de l’abril de 2014), i per l’altre es pronuncia solemnement l’expressió “referèndum o referèndum” que hem d’interpretar, perquè tingui un mínim sentit més enllà de la simple tautologia, com que si no es pacta es convocarà de forma unilateral. També aquesta convocatòria anunciada és un mer formalisme per sortir del pas i guanyar un any (un altre!) de marge, perquè ens trobaríem repetint l’escenari del 9N de 2014 (quants Consellers i quants de JuntsxSí i fins d’ERC estan en contra de repetir-lo?).
    Si l’expressió ”referèndum o referèndum” no pot ser una simple tautologia (que voldria dir que demanaríem el referèndum pactat ad infinitum, fins que se’ns concedís), i si tampoc és un mer formalisme que no es pensa portar a la pràctica, llavors hauríem de concloure que és un oximoron, una contradicció en els seu propis termes. De referèndum que es pugui celebrar amb els estàndards internacionals de legitimitat, legalitat i seguretat jurídica, com té dit el mateix president que necessàriament hauria de tenir el referèndum català per ser reconegut internacionalment, només n’hi pot haver un, el pactat amb l’Estat. L’altre, l’alternatiu, l’unilateral, el de la segona part de l’expressió, ja no podria ser un referèndum perquè no tindria les notes essencials de legitimitat, legalitat i seguretat jurídica, ni per tant les de vinculació jurídica i de reconeixement internacional.
   Entendre-ho d’una altra manera és reincidir en el pur voluntarisme que tants estralls està causant entre els partidaris de bona fe del procés. Una altra cosa és pensar en un nou escenari d’enfrontament obert amb les institucions de l’Estat amb el pretext d’aquesta segona part de l’expressió i amb la intenció de crear una situació de conflicte definitiu, objectiu que sens dubte la Cup té in mente. Llavors el referèndum és el de menys i l’enfrontament és el que es busca, i convindria desfer l’oximoron: “referèndum o enfrontament total i definitiu”.
    De tota manera no deixa de sorprendre com el president ha aparcat el full de ruta amb el que es va presentar JuntsxSí a les eleccions “plebiscitàries” de fa tot just un any. En aquelles eleccions ni JuntsxSí va obtenir majoria absoluta per tirar endavant el seu full de ruta, ni es va guanyar el plebiscit. Aquest fet, que no es va voler acceptar per les conseqüències que reportava (un canvi de rumb del procés), es dissimulà amb una altra expressió extreta de l’extensa terminologia retòricosobiranista, la del “mandat democràtic”. Aquell “mandat democràtic”, se’ns deia, justificava la declaració unilateral d’independència que es faria sense cap referèndum previ. L’unic referèndum seria a posteriori (!) i amb relació a la Constitució que s’hauria proposat abans de les eleccions “constituents”. Ara aquell “mandat democràtic” ja és un altre, el del “referèndum o refèrendum”. I això que ja s’havia imposat la divisa entre els independentistes de JuntsxSí que el referèndum formava part  del passat, era una pantalla superada. Ara resulta que aquella pantalla torna. Serà que no vam aprendre prou bé la lliçó. O podria ser que la lliçó, per més voltes que li donem, fos impossible d’aprendre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9