Contra les cordes, qui?



  
 Tots disparen de fa temps contra Pedro Sánchez, des de fora i des de dins del mateix Psoe. Els atacs perquè dimiteixi com a secretari al capdavant del partit es multipliquen després dels resultats tan negatius d’ahir al País Basc i a Galícia. És ben cert que Pedro Sánchez s’ha fet fort en la negativa a investir president Rajoy i que en aquesta tessitura no ha donat més senyals d’iniciativa per convèncer al propi partit i a l’electorat i començar a dibuixar alguna alternativa plausible a un govern Rajoy. No se sap què hi ha rere el no inamovible de Sánchez.
   Però no és menys cert que els crítics de Pedro Sánchez tampoc han explicat quina alternativa hi ha rere la dimissió de Pedro Sánchez, ni sota quines condicions s’hauria de concedir l’abstenció a una investidura de Rajoy. Podria ser sense condicions, contra el parer de la immensa majoria dels votants socialistes? I si l’abstenció s’acaba concedint, la situació de decliu electoral del  Psoe es corregirà? Més encara: s’haurien donat uns resultats millors per al Psoe, al País Basc i a Galícia, si hi hagués concorregut amb l’abstenció a Rajoy ja concedida?
    Vist des de fora, tot plegat deixa anar una ferum de lluita interna per conservar les posicions de control dins els òrgans del partit, i sembla que no seria Pedro Sánchez l’únic ni  el major protagonista en aquests propòsit sinó que el protagonisme central el tindrien els aprofitats del sector crític que no dubten en sacrificar el seu secretari per mor d’un canvi de rumb, segons diuen, cap a no se sap què. Això sí, conservant en l’ínterim el control del partit per veure si des de l’oposició bufen millors aires en un futur més o menys proper. Pa per avui i fam per demà.
    Així les coses, no és només, ni sobretot, Pedro Sánchez qui està contra les cordes, sinó el  mateix Psoe com a partit de govern a Espanya. És el Psoe que està contra les cordes si no analitza a fons la seva situació a nivell d’Espanya i a nivell de cada autonomia. Molt s’ha especulat sobre les dificultats quasi insalvables del Pp per formar govern si no disposa de la majoria absoluta, però comença també a verificar-se que el Psoe, tot i la seva centralitat, és incapaç de trobar llocs comuns que li assegurin una labor de govern conjunta si no és imposant la seva pretesa hegemonia en els sectors de l’esquerra. I aquesta pretesa hegemonia, en la que continua pensant com si els esquemes del bipartidisme no haguessin saltat pels aires, ja no existeix ni tornarà mai més.
    Els resultats al País Basc, amb la convincent victòria del pragmatisme del Pnb, aporten una dada significativa: l’espai de l’esquerra no independentista, si considerem com a tal el format per Pse i Podemos, ha passat del 19,3% del 2012 (quan no hi va concórrer Podemos) al 26,77% d’aquestes últimes eleccions, un 7,47% més, mentre que l’augment del Pnb ha estat del 3,01%, i l’independentisme de Bildu ha descendit del 25% al 21,23%. A Galícia, el mateix espai d’esquerra no independentista (Psg i En Marea) ha passat del 34,52% del 2012 al 37% del 2016, és a dir, un 2,48% més, exactament el mateix percentatge que ha augmentat el Pp. És en aquest espai de l’esquerra no independentista on el Psoe està condemnat a buscar llocs comuns de governança amb Podemos i altres forces convergents, mirant d’establir ponts de diàleg amb els sectors nacionalistes i independentistes per concretar d’una vegada l’oferta de solució dels conflictes territorials, començant per Catalunya. En aquest espai el Psoe té un paper decisiu, encara que no sigui hegemònic, a compartir amb els que han passat a ocupar-li una part important del mateix territori.
     Fora d’aquest camp comú, i si no vol explorar el perillós terreny de la gran coalició amb el Pp mentre no canvïi substancialment de  persones i de formes, el Psoe no té ja  més futur. Podemos, les seves confluències, i el Psoe estan condemnats a entendre´s perquè es troben en el mateix espai de convergència ideològica, encara que incialment parteixin de plantejaments molt diferents. La mateixa reflexió es podria fer en el cas de Catalunya. Ni Podemos ni els Comuns són forces contradictòries amb el Psc, sinó complementàries si saben ponderar les respectives aportacions (catalanisme, classe obrera, classes mitges precaritzades i de progrés, joventut i experiència política).
    Marina Subirats es preguntava en un article recent (“Gobernar una sociedad escindida”, La Maleta  de Portbou, juliol-agost 2016) per què les esquerres no s’han comportat com instruments polítics de classe, representant en aquests moments els interessos d’una gran majoria de la societat. Marina Subirats situa el problema de fons en la fragmentació social que origina l’extraordinari poder econòmic d’una classe capitalista transnacional que s’imposa als partits institucionals i els arrossega en funció dels seus interessos. Per frenar la ruptura social que s’està produint, o almenys per limitar-ne els seus efectes, proposa recuperar el protagonisme global de les classes mitges i treballadores. En la funció recuperadora d’aquest protagonisme global de classe, conjuntament amb les altres forces del mateix espai ideològic, es juga el Psoe el seu futur.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu