La sentència del cas Quintana



   

   La sentència dictada per la Secció 3ª de l’Audiència de Barcelona el passat 27 de maig en el cas Quintana, per uns fets del dia14 de novembre de 2012 en els que estaven acusats dos mossos d’esquadra com a presumptes autors de sengles delictes de lesions com a conseqüència del buidament d’un ull amb pèrdua total de visió per tret d’escopeta amb boles de goma o projectil de foam, és absolutòria per als dos acusats, però del seus raonaments, d’acord amb els fets que considera provats, es desprenen dades que en ordre al funcionament i direcció d’aquest cos de seguretat resulten més contundents i exemplaritzants que si hagués estat condemnatòria.
    1.-  La Resolució és absolutòria en base al principi in dubio, la regla d’or penal que obliga a no condemnar quan dels fets es deriven elements que posen en dubte la realitat dels mateixos o, com en aquest cas, l’autoria de les persones concretament acusades. Els magistrats han de condemnar en base a un judici de certesa i no de probabilitat. En el cas, els dubtes es presenten insalvables a l’hora d’atribuir l’acció directa del tret o trets amb boles de goma o projectils de foam als dos acusats, o a un d’ells amb el consentiment per omissió o ordre expressa de l’altre com a sotsinspector.
   No hi van haver testimonis directes del tret o trets d’escopeta, i segons la filmació d’un testimoni que es trobava pels voltants resulta que es van produir dues detonacions, seguides del resultat de les lesions a l’ull de la Sra Quintana. Provat amb informe pericial que amb la mateixa escopeta no es van poder efectuar els dos trets, perquè ha de ser recarregada manualment en un espai de temps que és incompatible amb la successió immediata de les detonacions, quin dels dos trets va poder impactar a l’ull de la víctima? D’altra banda, la posició de les furgonetes del dispositiu de seguretat d’on devien procedir l’agent o agents que van disparar, segons el relat dels mateixos mossos i d’alguns vianants que van donar versions contradictòries, tampoc resultava compatible amb la posició atribuïda per la víctima. 
   2.-  No obstant aquests marges de dubtes que fan impossible una condemna penal en no poder identificar amb seguretat l’autor o autors,  la sentència considera que els fets en si mateixos són constitutius d’un delicte dolós de lesions, com els qualificava l’acusació particular, i no d’un simple delicte de lesions per imprudència. És a dir, el  mosso que va disparar ho va fer contravenint expressament les normes de seguretat del propi cos que obliguen a no disparar contra la part superior de les persones, i sempre a una distància de més de cinquanta metres, fent rebotar la pilota al terra. Qui va disparar sabia que estava contravenint aquesta normativa, i que fent-ho podia posar en greu perill la integritat física dels vianants, assumint per tant el resultat que es pogués produir o menystenint-ne les conseqüències. La pena per aquest comportament dolós (nou anys de presó demanava l’acusació particular) és molt superior al delicte per imprudència (dos anys de presó demanava el Fiscal).
    3.-  La sentència enfoca la causa de la insuficiència de prova que es desprèn de la instrucció directament cap als responsables polítics i policials del Departament d’Interior, i recorda que inicialment els màxims responsables d’Interior (llavors comandat pel Conseller Puig) van afirmar de forma categòrica que en el moment i lloc on es van produir els fets no es va llançar cap projectil ni pilota de goma, i que amb tota probabilitat la Sra Quintana va resultar impactada per algun objecte contundent llançat per algun dels mateixos esvalotadors. Davant aquesta negativa rotunda d’inici, i la contradicció posterior dels nous responsables d’Interior reconeixent sense cap mena de dubte que va ser una pilota de goma dels mossos la que va causar les lesions a la Sra Quintana, els magistrats han de consignar que “si la investigació dels fets s’hagués iniciat donant per bona (encara que fos de manera provisional) la versió de la víctima, s’haurien pogut produir uns resultats diferents i  més fructífers, amb més informació sobre el que realment va passar”.
    4.- En definitiva, no hi ha autors identificats, la sentència havia de ser absolutòria en base a les proves insuficients en quant a l’autoria concreta dels fets, però aquests es van produir per un comportament dolós amb resultat de lesions molt greus, i si la investigació desemboca amb la certesa dels fets sense poder determinar-ne els autors és degut en bona part a un comportament impropi dels responsables polítics i policials del departament d’Interior que van coadjuvar en un principi a amagar els fets  negant-ne les evidències per salvaguardar l’honorabilitat del cos de seguretat. Aquesta estratègia ha acabat girant-se en contra dels mateixos responsables. És inquietant constatar que un membre de l’ordre públic dispara sabent que pot produir lesions molt greus, però encara ho és més comprovar que els seus responsables, policials i polítics, són capaços d’emparar d’inici un comportament d’aquestes característiques.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat