Disjuntives postelectorals:entre la incapacitat per pactar i la necessitat de decidir





  La campanya electoral, amb moltes afirmacions contundents i amb cap orientació respecte de les possibilitats de pacte més enllà de les posicions excloents, ha condicionat  no ja  la formació de govern sinó també, potser de forma més determinant, el futur immediat de les formacions polítiques. Després de les expectatives vénen les disjuntives imposades per la realitat, passem de les promeses als dilemes, de les afirmacions apodíctiques a la necessitat d’escollir entre proposicions contradictòries que posen de manifest la fragilitat dels arguments inicials.
   Descartat, per insuficiència de legitimació, un govern de progrés o d’esquerres, i verificat l’augment d’escons del PP que es destaca al capdavant amb més diferència de la que va assolir el 20D, aquests serien, al meu parer, els dilemes fonamentals als que s’enfronten tots els partits, inclòs el PP :
  1.- PP-PSOE o el dilema de l’abstenció.
      Rajoy defensa l’objectiu d’una gran coalició amb el PSOE perquè seria la sortida que li donaria més estabilitat de govern. Sap, però, que no és possible obtenir-la, perquè el PSOE no pot arriscar-se fonent-se al si d’una dreta que entén completament desacreditada per la corrupció, l’augment de les desigualtats, l’immobilisme i el saqueig de les institucions. Per tant, Rajoy es juga la possibilitat de governar entre arribar a un acord amb C’s, PNB i Cca (sumant en total 175 escons, només a 1 de la majoria absoluta) o bé obtenir l’abstenció del PSOE.  Aquest és el dilema del PP, quina resolució, però, no depèn d’ell mateix sinó dels altres. Per la seva banda, el PSOE s’enfronta als seus propis dilemes entre el vot en contra de la investidura de Rajoy i l’abstenció, i encara entre el vot en contra i l’abstenció si el candidat del PP no fos Rajoy. En cas d’abstenció hauria de justificar davant del seu electorat les contraprestacions del PP.
   2.- PP-C’s o el dilema de Rajoy.
    C’s ha fet bandera del seu reformisme, i del pragmatisme limitat que va posar en joc després del 20D amb el pacte avortat amb el PSOE, i la constant que ha reafirmat en campanya és que no recolzarà un govern amb Rajoy al capdavant, ni per activa ni per passiva. El seu dilema està servit: o es manté en la negativa a Rajoy o  recolza el PP encara que no canvïi Rajoy. En qualsevol cas el pretès reformisme de C’s es pot veure molt qüestionat pels seus electors, i compromès el seu futur com a partit liberal centrista creat per facilitar la governabilitat de ‘Estat i combatre el catalanisme.
    3.- Podemos-IU o el dilema de la ideologia.
    L’aliança Podemos-IU, al cap de poc temps de tirar-se els trastos i de desqualificacions profundes, s’ha demostrat no tant persuasiva com els seus inductors suposaven amb la pèrdua de més d’un milió de  vots. És probable que el caràcter de per si volàtil del vot de Podemos s’accentués encara més a l’hora de considerar la seva relació amb una formació molt ideologitzada com és IU, vinculada a la política antiga, i viceversa, que el vot de IU es veiés en part desvinculat dels vaivens de Podemos sense cap tradició d’esquerres i sobretot significat per la singularitat del seu líder Pablo Iglesias. El dilema de Podemos rau en el fet d’haver d’escollir entre guanyar ideologia i concretar continguts aprofundint la relació amb IU o continuar en la retòrica de vella i nova política, de nova socialdemocràcia i nova transició, confiant que podrà assolir en un altre moment la posició hegemònica de l’esquerra per sobre del PSOE. De l’opció que prengui pot dependre que Podemos es reafermi o no com a força emergent en un panorama de tripartidisme amb clara superioritat de les esquerres que més tard o més d’hora podrien  posar-se d’acord per governar.
    4.- En Comú Podem-Independentisme o el dilema del referèndum.
     La caiguda de vot de Podemos ha ocasionat la pèrdua immediata de rellevància  política, a nivell estatal, del referèndum a Catalunya. Fos per convinciment o per pur tacticisme, Iglesias podia plantejar la línia vermella del referèndum a Catalunya enfront de les aspiracions de Pedro Sánchez després del 20D, però no pot repetir-ho ara, perquè el PSOE ja no està en disposició de poder governar i perquè Podemos (i per tant en Comú Podem, que també ha perdut més de 70.000 vots a Catalunya) ha punxat en vots i podria replantejar-se l’eficàcia de defensar un referèndum si de manera contradictòria dóna per fet que solucionaria el problema català durant almenys vint-i-cinc anys, el que significa entrar en confrontació directa amb l’independentisme que només voldria un referèndum per guanyar la independència. El dilema de En Comú Podem també està servit: o fa cas dels cants de sirena que li dirigeixen des de JuntsxSí i s’afegeix a l’exigència incondicional d’un referèndum, inclús d’un referèndum unilateral (potser entenent que així es retorna a la frontera del dret a decidir, més àmplia que la de l’independentisme), marcant un territori propi respecte de Podemos però arriscant-se a perdre més vots entre els simpatitzants no independentistes, o aprofundeix la seva aposta social i de constant renovació, en quin cas el manteniment del referèndum passaria a ser un recurs retòric que perdria cada vegada més credibilitat. Del paper que jugui en la qüestió de confiança de setembre es veurà per quina opció s’ha decantat.
  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu