Borgen a la catalana



    

 En una divertida taula rodona de fa pocs dies al Teatre Municipal de Girona set  diputats del Parlament català van debatre amicalment sobre ficció i realitat  partint de les sèries televisives de moda, i en particular sobre el reflex de la sèrie danesa Borgen en la política catalana. Iceta fou el primer a posar el dit a la llaga dient que el reflex de la política catalana és sens dubte el Polònia de tv3, Coscubiela afirmà que Borgen la podia haver escrit Josep Pla, i la cupaire Eulàlia Reguant va comparar la sèrie amb Maquiavel “perquè els personatges sucumbeixen al poder i acaben deixant de banda les bones intencions”.
    La comparació de la Reguant és evident de tota evidència. Maquiavel exerceix un paper predominant com inspirador de la sèrie, perquè sens dubte no hi pot haver anàlisi del poder, ni que sigui des de la ficció, que no tingui en compte els consells i les digressions del diplomàtic florentí que tenen per model a Cèsar Bòrgia. Però el que les cròniques d’aquella trobada al Teatre Municipal de Girona no explicaven als que no hi vam assistir eren alguns fets concrets de la política catalana que evidenciessin l’efectiva relació entre realitat i ficció, demostrant que la primera sempre supera la segona. En quins esdeveniments recents de la singular vida política catalana actual veien els diputats un paral.lelisme amb algun dels episodis de Borgen?
    L’episodi quart de la segona temporada de la sèrie (“Preparats per la batalla”), que narra la caiguda en desgràcia del ministre d’afers exteriors i president del partit laborista com a conseqüència de la seva homosexualitat, mantinguda personalment en secret i esbombada de forma escandalosa pel director del diari Ekspress, ve encapçalat amb aquesta cita de Maquiavel: “Quan es fa mal és necessari fer-lo de tal manera que sigui impossible la venjança”. La cita tenia tot el seu sentit en el context de les maquinacions prèvies del mateix diputat laborista que amb males arts havia desbancat del poder l’anterior ministre d’exteriors i cap de files del propi partit per ocupar el seu lloc, produint-se per tant una situació en la qual el que havia fet mal primer no havia ponderat prou les seves pròpies circumstàncies, propícies a facilitar la venjança.
    El paral.lelisme de la ficció amb les circumstàncies presents de la política catalana no costaria gaire de trobar si més enllà de les circumstàncies personals de l’episodi es tenen en compte les condicions en què han quedat situats els grups polítics que ocupen ara l’espai independentista (Junts pel Sí i la Cup) al Parlament català, després dels enfrontaments aferrisats entre ells abans d’arribar in extremis a l’acord que va evitar repetir eleccions, pagant el preu de la dimissió d’Artur Mas a canvi de mantenir-se la presidència a mans d’un altre candidat de Junts pel Sí. Van ser tan i tan dures les pressions i maquinacions de tota mena que es van posar en joc de part de la gent de Junts pel Sí contra els integrants de la Cup, personalment i com a col.lectiu, que finalment van aconseguir el seu propòsit de no repetir unes eleccions que probablement haurien perdut.
    Durant setmanes els cupaires van ser sistemàticament desqualificats pels elements més representatius de l’establishment sobiranista, titllats d’agents desestabilitzadors, d’irresponsables, de curts de llums i de principis, de totalitaris i contraris al procés, d’esquerranosos antisistema sense escrúpols, per no recordar les insidioses invectives contra la seva manera de vestir, de pentinar-se o de presentar-se en públic. Les declaracions i opinions escrites als diaris de fa ben poc temps són testimonis d’aquella operació maquiavèl.lica d’assetjament de la Cup per part dels prohoms de Junts pel Sí, quan estaven segurs que ja no era possible salvar la legislatura i es posava en greu perill la continuació del procés tal com l’havien concebut. L’acord subscrit poques hores abans d’esgotar el termini, en el que els cupaires acceptaven aparentment la seva humiliació com a grup irresponsable a canvi d’enviar Mas a la paperera de la història, no podia cicatritzar una ferida tan gran, oberta amb mitjans tan bèsties d’escomesa personal i col.lectiva. S’havia fet molt de mal sense ponderar la possibilitat de la revenja.
    La revenja, efectivament, ja s’havia anunciat abans de l’acord definitiu, quan la Cup va imposar la declaració sobiranista de novembre com a condició per mantenir les negociacions per un acord, i després s’ha anat materialitzant en successives votacions contràries al Parlament, que poden desembocar amb la negativa als pressupostos, fins arribar a la contrahumiliació de Junts pel Sí obligant-los a ratificar extemporàniament aquella declaració, amb la prèdica  de la desobediència com a fórmula ràpida de desconnexió, amb l’amenaça de trencar l’acord definitivament si el gener de 2017 no s’han produït mostres concretes del procés de ruptura. Molts a Junts pel Sí deuen pensar que Maquiavel tenia raó una vegada més, que no calia aferrissar-se contra la Cup si no estaven segurs de fer impossible la venjança, que més hauria valgut anar a eleccions abans de passar per aquesta humiliació posterior, conseqüència de voler mantenir la presidència amb els mitjans que fossin.
    Parlant de mitjans, a Borgen es repeteixen les situacions en què els fins de determinats objectius polítics, totalment legítims a primera vista com orientadors de l’acció de govern, són aconseguits amb tota mena de mitjans, siguin o no siguin ètics i respectuosos amb els grups i les persones. Novament Maquiavel: els fins justifiquen els mitjans. I un altre paral.lelisme amb la situació política catalana: els objectius del sobiranisme s’han imposat al Cidob forçant un canvi d’orientació mitjançant la substitució del seu president, el sofert i sacrificat Carles Gasòliba. Més Borgen a la catalana.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu