Què han anat a fer al Congrés dels Diputats?



  

 No sé si els votants d’ERC poden estar gaire d’acord amb la fugida d’estudi de Joan Tardà al Congrés dient que ell “se’n va” com única proposta del seu partit per trobar una sortida a la governança d’Espanya amb repercussions immediates en la governança de Catalunya. Acceptada amb animus iocandi, la proposta impossible de Tardà pot resultar simpàtica a molts dels seus electors, però analitzada fredament revela fins a quin punt de precarietat i de manca de consistència política s’ha rebaixat la doctrina sobiranista, el que hauria de preocupar, i molt, a la totalitat dels electors que volen el millor per a l’autogovern de Catalunya, siguin o no independentistes.
   El programa electoral d’ERC per a les eleccions del passat 20D justifica la seva futura actuació en el Congrés dels Diputats per “reivindicar la sobirania que ja exercim al Parlament de Catalunya i per explicar a l’Estat i al món que, a Catalunya, ja hem començat a constituir-nos com a República”. Propòsit  comprensible des del punt de vista de la propaganda electoral per obtenir el màxim de vots independentistes al Congrés, però totalment allunyat de la realitat política de Catalunya, que ni és plenament sobirana en el seu Parlament (si ho fos ja no l’hauria de reivindicar) ni ha començat a consituir-se en República, més enllà del desig d’una part important dels seus electors.
   A les seves memòries polítiques (“Fuego y cenizas, éxito y fracaso en política”), el líder del Partit Liberal del Canadà Michael Ignatieff reflexiona sobre la presència i actuació de l’independentista Bloc Quebequés a la Cambra dels Comuns amb aquestes paraules:” S’ha de preuar una democràcia que atorga un espai al Parlament als qui no desitgen formar part del País, que es neguen per principi a parlar qualsevol idioma que no sigui el francès, que es neguen a prestar jurament de fidelitat a la reina, i que, no obstant, són parlamentaris exemplars, excel.lents col.legues i bons representants dels seus votants. Estic orgullós d’una cambra democràtica que dóna espai a un desacord tan radical com aquest però que sap mantenir la cortesia i el respecte”. No dubto de  la cortesia i el respecte que exerceixen i mereixen els diputats independentistes al Congrés. El que m’atreviria a posar en interrogant és si la seva acció parlamentària pot tenir alguna eficàcia en ordre a obtenir un major reconeixement de la personalitat de Catalunya i de la seva capacitat de govern. 
  El mateix objectiu d’independència busquen els parlamentaris del Bloc Quebequois al Canadà, però la seva acció es mou en els paràmetres de les condicions d’un referèndum establertes per la Cort Suprema d’aquell país en quant a mode de celebració (sense reconèixer al dret unilateral a la separació), resultat àmpliament favorable per tenir-lo en compte i pautes d’una negociació posterior. Cap d’aquestes condicions per a un referèndum és reivindicada a hores d’ara per l’independentisme català, de manera que l’acció dels  seus parlamentaris  al Congrés resultarà ineficaç per manca del mínim sentit polític.
    Tant ERC com Democràcia i Llibertat parteixen d’una lectura errònia del resultats del 27S, donant per fet que aquells resultats els permeten actuar unilateralment com si ja s’hagués produït el reconeixement de la plena sobirania de Catalunya per passar de l’autonomia a la República independent. En el programa de Democràcia i Llibertat es llegeix:”No pretenem participar en el govern d’un Estat espanyol que no sentim com a propi sinó influir en el govern i en el conjunt de les institucions estatals per tal que permetin fer realitat el mandat democràtic del 27S. Per això no es tracta d’un programa electoral que es basi en una lògica autonomista, que hem superat”. No s’entén com es pot influir sense participar, ni com es pot deixar enrere l’autonomia sense que ningú ens reconegui la plena sobirania, ni com es podria fer realitat el suposat mandat democràtic del 27S sense un referèndum en determinades condicions pactades.
  Fa feredat comprovar una i altra vegada la negativa a reivindicar un referèndum de part dels parlamentaris d’ERC i de D i L, quan la seva celebració hauria de ser el pressupòsit necessari per aconseguir l’objectiu que defensen. La incorrecta lectura del 27S, per interessada, els fa perdre pels camins sense sortida de l’unilateralisme. I els resta tota credibilitat sobre l’eficàcia de la seva acció al Congrés dir amb la boca petita que potser s’abstindrien en la votació d’investidura si els prometessin un referèndum, afirmació que sona hipòcrita perquè no es correspon amb el punt de partida de considerar el referèndum com ja celebrat en les eleccions plebiscitàries del 27S.
    Mai la presència de parlamentaris catalans nacionalistes al Congrés havia resultat tan innòcua per a l’autogovern de Catalunya.  I tan eficaç per preservar l’immobilisme entorn de la qüestió catalana, immobilisme que només pot afavorir els interessos dels sobiranistes i dels nacionalistes espanyols. Que et neguin un referèndum sobre el tot o res de la independència no hauria de portar a la negativa per reivindicar les condicions amb què s’haurien de pactar altres consultes sobre la qüestió catalana, que podrien conduir, raonadament, a la necessitat d’un referèndum final com a útima i definitiva solució. Ara no es demana res. La República catalana ja es pren com un fet. Tot i que mai com ara, des de la transició, al catalanisme  se li havia presentat una situació tan favorable per influir en qualsevol projecte per Espanya, d’esquerres o de dretes, que des de la seva governança de fet es veiés obligat a acceptar simultàniament un projecte de ple reconeixement de Catalunya. Seria possible aconseguir-ho? No ho podrem saber, perquè els parlamentaris independentistes al Congrés dels diputats es neguen a esbrinar-ho per mor d’una etèria insula republicana que ens diuen que ja existeix a Catalunya.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?