Aquestes mans




No trobaria un gest més noble i més valent
que el gest d’aquesta mà dignament aferrada
al clos d’una altra mà que l’estreny fermament,
amb els dits que esgarrapen la tristor del paisatge
i les hores d’angoixa d’un exili cruent,
amb els ulls envellits pel dolor i l’esperança,
més enllà de l’horror encalçant el vell temps,
més a prop d’un potser amb més pors que certeses.

Tracen les mans rugoses el camí més segur
per treure’ns de l’exili que tots portem a sobre,
el camí més antic i amb més recorregut
 entre l’aspre palmell i el puny reclòs i jove,
el gest prement amb força per salvar la tendresa
que uneix generacions malgrat totes les guerres. 

C.A.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu