La carta d’Artur Mas o el parany de la falsa superioritat



  


   Si Gonzàlez va interpretar equivocadament que amb la seva carta als catalans podia entrar en el terreny del plantejament plebiscitari del 27S i sortir-ne indemne, ara Artur Mas aprofita l’ocasió per contestar als espanyols des de la seva visió radicalitzada de les relacions amb Espanya, i tampoc en surt indemne. Catalunya no és la que González va voler tenir en compte a la seva carta, i tampoc ho és la que presenta Artur Mas en la seva contestació. Diria que una majoria de catalans, i  molts espanyols, no es veuen representats en cap de les dues cartes.
    Artur Mas ha optat per contestar com a inspirador militant d’una llista electoral, la de “Junts pel Sí”. Penso que hi havia motius per fer-ho com a president de la Generalitat, perquè algunes de les afirmacions de González exigien una consideració institucional que almenys deixés clara la qüestió de fons, que no és altra que la necessitat imperiosa d’iniciar un diàleg amb l’Estat per desbloquejar les relacions Estat-Generalitat, sense condicions prèvies.
    Optant per aquesta via Mas s’ha desproveït voluntàriament de la seva funció institucional com a president de la Generalitat i ha caigut en el parany d’utilitzar arguments polítics de segona o tercera fila, que tenen a veure més amb la situació de precampanya electoral que amb el problema greu que viu Catalunya de desafecció amb les institucions espanyoles. Parlant com a president, posant-se per sobre de les opcions partidistes, Artur Mas podia haver incidit de ple en la problemàtica polièdrica d’aquesta relació amb les institucions de l’Estat, i probablement la majoria de catalans, independentistes o no, i molts espanyols, l’haurien entès. Ara, en canvi, només el poden entendre els partidaris de la independència.
    Amb la utilització d’arguments més propis d’un míting que d’una discussió institucional, l’espiral viciosa de manca de diàleg allunya cada vegada més les posicions respectives, no ja respecte dels extrems, PP i Ciutadans, sinó també respecte de les visions més conciliadores que en algun algun moment hauran de jugar el seu paper.


    És impropi de la posició d’un cap de govern dir que Catalunya ha estimat Espanya  i la continuarà estimant, encara que sempre ha estat maltractada, per passar a continuació a sostenir, com un plantejament inevitable, la solució definitiva de la separació per convertir-nos, des d’una incomprensible autocomplaença, en una nova Suècia o Holanda, perquè és quasi impossible ser català a l’Estat espanyol. Què significa aquest “quasi”?  Era el mateix “quasi” que els governs successius  de Jordi Pujol intentaven d’esmenar amb les seves relacions amb els governs de l’Estat? No compten per res els anys de plom del pujolisme? Tan catastròfics van ser aquells anys, des del punt de vista de l’autogovern, que la conversió del president Mas a l’independentisme, la seva caiguda del cavall pujolià, els hi fa veure ara com anys exclusivament destinats a l’interès i benefici de l’entorn de Convergència? Pot considerar-se mínimament coherent amb el passat d’Artur Mas l’adopció d’una tessitura de fracàs permanent de les relacions amb l’Estat, quan ell ha protagonitzat una part important d’aquestes relacions que a cada elecció es presentaven com les millors possibles per assegurar la continuïtat en el poder? 
    La carta de Mas traspua, a més, un aire de superioritat moral que fa que es desentengui de precisar conceptes fonamentals, segura com està que la via empresa és l’única correcta. Parla dels espanyols i de l’Estat espanyol, per justificar amb un punt de cinisme l’estima dels uns i la llunyania infinita de l’altre (com si des d’Espanya ens diguessin que estimen els catalans però detesten la Generalitat) però no distingeix entre Estat, govern i institucions. A l’Estat espanyol hi ha tots els vicis, i Catalunya té totes les virtuts. I perquè les té, en matèria de solidaritat, sentit democràtic, llibertat i convivència, pot desentendre’s de l’Estat actual per crear-ne un altre de nou a la seva imatge i semblança. Quin orgull!
    Amb la carta de González molts catalans ens podíem sentir ofesos. Amb la carta de Mas molts espanyols també s’hi poden sentir. Cap on anem?



  


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9