Des d'on tornar a estimar



   


  Després d’escoltar Joan Margarit llegint els seus poemes, i de fer-se’m evident que per a ell la lectura del poema és, com diu ell mateix,  una operació molt semblant a la de la seva escriptura, perquè en la modulació i l’entonació de la veu sembla que es repeteixen les formes, les oscil.lacions i la força interior que els ha originat, ressegueixo amb pausa el seu útim poemari, “Des d’on tornar a estimar”, per trobar els llocs que segons Margarit desvelen l’estimar.
  En el primer poema, que com si es tractés d’un declaració d’intencions es titula  “Estimar és un lloc”, hi trobo llocs concrets (“una vinya”, “un terrat llunyà”, “la teva cambra”, “el cant d’aquells ocells al cementiri”) que convergeixen cap a la profunditat d’un lloc originari, que es pot comunicar de la vida del poeta a la vida del llector, des d’on és possible fer front a la intempèrie moral, com explica a l’epíleg, quedant-te sol amb la pròpia por i ignorància, amb el vertigen amb què ens parla cada poema. Aquesta profunditat “perdura al fons de tot: d’allí venim/ I és el lloc on va quedant la vida”.
   En altres sis poemes Margarit repeteix textualment l’expressió des d’on tornar a estimar connectada a una circumstància concreta, a un record o a una relació personal: “M’he mirat al mirall de Joan Vinyoli/ i sé com s’ho va fer/ per trobar un lloc des d’on tornar a estimar (“El callat); “La nostra última porta. Recupero/ el vell impuls, el raig de llum/ en la fosca des d’on tornar a estimar” (“Com un Rembrandt”); “i ja ningú somriu, i els sotracs/ marquen el ritme de les ments com llops/ que van buscant des d’on tornar a estimar” (“Amants al metro”); “sabent que cal buscar-ho tot a terra:/ com construir una casa com escriure un poema/ I fins i tot des d’on tornar a estimar/ en aquest temporal de la memòria” (“Coneixement”); “Estimar és corregir,/ suprimir, matisar/ Buscar des de quin lloc i què recuperar/…No hi tornis sol, murmura/ un home desolat/ que ara amb fúria aprèn/ des d’on tornar a estimar” (“Un viatge al novembre”); “ En revisar-lo una vegada més, t’atures en llegir: aquests poemes busquen des d’on tornar a estimar/ … I tornes a la taula/ on el poema continua/ És aquí, amb tu” (“El poema”). 
   M’adono que, com en tots  els seu poemaris anteriors, també en aquest Margarit ens fa propera, des de qualsevol lloc on s’hagi produït, la seva relació amb la vida, indestriable dels seus escenaris, de les seves persones, de la seva història, de la seva filosofia, professió i manera de pensar. Ens diu a l’epíleg que cap consol pot servir si no parla directament a un tu, però en la major part dels poemes aquest tu comença sent el mateix poeta, immers en el propi temporal de la memòria. S’acosta així a la lucidesa que només la poesia pot aportar, indiferent al que és superflu o inútil, per compartir amb la proximitat i el compromís del lector l’intent de fer realitat que el poema mateix sigui el lloc des d’on tornar a estimar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?