És un èxit o un fracàs el nou acord?

   

   Si hi hagués hagut acord sobre la llista única proposada pel president, les eleccions dites plebiscitàries s’haurien convocat immediatament per abans de les municipals. Si el president ha acabat acceptant les llistes separades, quina incògnita es vol amagar entre celebrar-les el març o el setembre? Estem davant d’un caprici del president Mas o davant d’un factor que podria fer que els resultats fossin diferents?

   Tothom tenia coll avall que les plebiscitàries serien en quasevol cas abans de les municipals, els sobiranistes perquè era la segona part per ratificar el 9N, com deia el president, i els escèptics i indecisos perquè vèiem a tocar la possibilitat de verificar la correlació de forces i de començar d’una vegada a debatre seriosament sobre la independència i les seves alternatives. Però res ha acabat sent el que semblava. De nou el procés ens sorprèn (relativament) amb una altra ziga-zaga: no hi ha acord sobre la manera com el sobiranisme es presentarà a les plebiscitàries (això d’un full de ruta comú és un eufemisme per tirar pilotes fora), i per tant CiU i ERC aniran pel seu cantó, i tampoc hi ha hagut acord sobre la data de celebració, que el president ha decidit unilateralment que sigui el 27 de setembre d’enguany.

    És a dir, no hi ha hagut acord en res, però es presenta el resultat com si hi hagués hagut acord en tot. Es diu que les dues parts han cedit, una en la data i l’altra en les llistes, però el cert és que cada part va a la seva, i han acabat agafant-se a les mínimes resquícies d’un temps mínim (8 mesos) i d’un indeterminat full de ruta en comú perquè el procés no es pogués donar per definitivament descarrilat. En aquestes resquícies els dos líders s’hi jugaven el seu futur polític immediat, i no tenien més remei d’aprofitar-les. Davant la insistència de l’ANC i ÒMNIUM, els ubics i persuasius vicaris del procés, que amenaçaven d’ocupar el palau de la Generalitat fins que hi hagués acord, s’han hagut de plegar a les evidències d’aquests mínims. Esperem que aquestes forces vicàries no es decideixin un dia a ocupar la Generalitat fins que siguem independents.

    Tot plegat, un acord per tornar a guanyar més temps. La tàctica del president sempre ha consistit en guanyar temps, amb la pregunta i data de la consulta, amb la convocatòria de la consulta, amb la transformació de la consulta en procés participatiu, i ara amb  el traslllat de les plebiscitàries ad calendas september. Mentrestant, algunes coses importants es van perdent pel camí: la unitat del catalanisme, la desfeta del PSC , de Convergència, de la federació amb UNIÓ, l’obra de govern reduïda a la mínima expressió, la confiança en la institució del Parlament, la confiança en les decisions d’un govern que prioritzi les decisions en funció dels més perjudicats per la crisi. Aquesta vegada, però, guanyar temps, entre les resquícies del que queda de les conferències de Mas i Junqueras (qui se’n recorda?), era qüestió de vida o mort, perquè les enquestes no certifiquen la majoria absoluta d’escons, ni a una llista única ni a llistes separades, i molt menys la majoria absoluta de vots. Per cert, en el futur full de ruta comú es concretarà que la majoria àmplia que es demanarà haurà de consistir en una majoria àmplia de vots a favor de les llistes del president i d’ERC, i no en l’insuficient  44’4% que sumen ara, tot i la majoria absoluta de 71 escons? La CUP és un cas a part; el contingut de l’Estat independent que proposa la CUP no té res a veure amb l’Estat que proposen Convergència i ERC.

  Tindrem campanya electoral permament durant vuit mesos seguits, i els mitjans de comunicació públic tornaran a tenir matèria suficient per alimentar expectatives, tertulians, humor, imaginació i drama entorn del procés. I els ciutadans del carrer ens haurem de tornar a posar les piles, ens agradi o no,  per no desconnectar del tot d’aquesta pseudorealitat que creen els mèdia. Mai com ara ha quedat tan demostrat que els mitjans són el missatge, i que res té importància si el que es diu desapareix i es confon amb el vertigen de noves expectatives que creixen i moren indefinidament.

   Veient el president Mas anunciant altra vegada la bona nova, flanquejat per les representants de l’ANC i d’ÒMNIUM, és a dir, el poder real i el poder imaginari fosos en una sola perspectiva de país, la de la independència, l’única cap a la qual s’encaminen les accions de govern en el futur immediat, com si a Catalunya no hi hagués cap més perspectiva a considerar, ni més votants en condicions de decidir el que realment interessa al seu país, em van venir al cap unes reflexions de Michael Ignatieff, acadèmic i líder del Partit Lliberal del Canadà, en el seu compendi de pensament polític “Foc i cendres, èxit i fracàs en política”: “ Has de mantenir la fe en el bon judici de les persones i no t’ha d’importar les vegades que el seu vot no et sigui favorable. La democràcia només mereix el seu privilegi moral si existeixen bones raons per creure en el bon judici dels individus…Per disfrutar de la política, i per fer-ho bé, has de pensar que estàs treballant per tots, independentment de si t’han votat o no”. Em va doldre constatar que de fa temps el meu president ja no treballa per tots.