Auschwitz: potser la vida és el mal?

  

  El 70è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz ens retorna a les reflexions d’Hanna Arendt sobre la banalitat del mal i sobre com aquesta banalitat s’introdueix i treballa sota formes aparentment innòcues però que contribueixen a paralitzar la consciència de la realitat. Tornem a la pregunta que  des de sempre es planteja la humanitat i que va adquirir una especial transcendència justament a rel dels fets de l’Holocaust: és el mal el que al llarg de la història sempre ha acabat predominant sobre el bé?.

  Ja fa uns anys em va sorprendre la reflexió que sobre aquesta pregunta es feia Ikkonikov, presoner en un dels camps d’extermini nazis, a la novel.la de V. Grossman , “Vida i destí”, que recull una part important de l’experiència del mateix autor durant la persecució que va patir, per partida doble, sota el nazisme  i l’estalinisme. Potser la vida és el mal?, es pregunta aquest personatge una i altra vegada. I buscant una resposta, com la que hem de buscar per contraposar una alternativa al predomini del mal i de la seva banalització, defuig la fàcil apel.lació a la idea del bé i s’aferra a l’experiència de la bondat que ha compartit amb les persones dels camps de concentració. Contra el mal la bondat és més efectiva, però no  la retòrica del bé com un ideal.

   La idea del bé com un ideal acaba sempre sucumbint al poder del mal. Només la bondat quotidiana de les persones senzilles (Xèjov) pot superar aquesta contradicció. La idea del bé sotmet les persones (“Jo vaig veure la força inalienable del bé social que va néixer al meu país… Vaig veure com s’aniquilaven les persones en nom d’un ideal tan bell i humà com l’ideal del cristianisme. Vaig veure pobles sencers morint de fam, vaig veure trens cap a Sibèria que transportaven homes i dones de Moscú, de Leningrad, de totes les ciutats de Rússia, acusats de ser enemics de la gran i lluminosa idea del bé social”), mentre que la bondat sense sentit, compassiva, estesa per la vida com una partícula de radi, no desapareix mai. “Aquesta bondat, aquesta absurda bondat, és el més humà que hi ha en l’home, el que el defineix, l’objectiu més elevat que pot aconseguir la seva ànima. La vida no és el mal, ens diu”. És instintiva, cega, ”la bondat dels homes al marge del bé religiós i social”. És la bondad del soldat que sent, sense saber-ho, l’escalfor de la mà d'un soldat enemic a la mateixa fossa on han anat a parar, la bondat d’una velleta que dóna aigua a l’enemic ferit, la del guarda de presó que posant en perill la seva vida entrega les cartes de presoners i reclusos, les idees dels quals no comparteix, a les seves dones i mares. Com ha exposat Levinas interpretant la concepció de Grossman, “la petita bondat que va d’un home al seu proïsme es perd i es deforma quan pretén ser doctrina, tractat de política i de teologia, Partit, Estat i fins Església”

   Només aquesta bondat que sembla absurda i sense sentit fa l’home indestructible: “Jo he temperat la meva fe a l’infern. La meva fe ha emergit de les flames dels forns crematoris, ha travessat el formigó de les cambres de gas. He vist que no és l’home que és impotent en la lluita contra el mal, he vist que és el mal el que és impotent en la seva lluita contra l’home. En la impotència de la bondat, en la bondat sense sentit, es troba el secret de la seva immortalitat. No podrà ser mai vençuda. Quan més estúpida, més absurda, més impotent, pugui semblar, més gran és… L’amor cec i mut és el sentit de l´home”.

  Potser estem fets per ser bons, per ser testimonis de què malgrat tot serà la bondat la que acabarà predominant sobre el mal. La idea abstracte del bé que sentim predicar no serveix de res sense l’experiència de la bondat quotidana. Tots hem compartit sovint, i de molt a la vora, sense proposar-nos-ho, sense fer-ne un objectiu concret, la bondat natural, anònima, de les persones que ens rodegen. Hi ha una dimensió profunda i permanent de les persones que les fa ser receptives al do i a la gratuïtat, més que a la competitivitat. Igualment hi deu haver un instint de bondat, a vegades indesxifrable, que ens fa ser superiors a la banalitat del mal.