Nosaltres, els indecisos

  

 El sobiranisme català, que ara ja es pot assimilar directament amb l’independentisme, ha anat creant un sèrie de categories conceptuals vehiculades amb termes com “dret a decidir”, per acabar significant “dret d’autodeterminació”, o “independència”, per equiparar-la amb la “llibertat” sense més matisos. Paral.lelament, als que no són partidaris del procés se´ls defineix com a “unionistes”, i als que no acabem d’entendre ni la gènesi ni la finalitat del procés tal com s’ha portat, se’ns qualifica d’”indecisos”, una categoria intermèdia entre el convenciment independentista i els dubtes de la reforma constitucional. Amb aquesta classificació, l’indecís no és ni carn ni peix, la pitjor situació que se li pot crear a un catalanista que no acaba de combregar amb els plantejaments sobiranistes. 

  En les prospeccions electorals sempre hi ha un marge d’indecisos, que poden acabar decidint el resultat d’unes eleccions, i en el cas recent del referèndum escocès la posició final dels indecisos a les enquestes va determinar el resultat. Però aquest concepte d’indecís en un treball demoscòpic no té res a veure amb el concepte “d’indecís” en la terminologia sobiranista, experta en crear nous termes que afavoreixen la seva posició hegemònica en el panorama polític català. L’indecís en una campanya electoral, o en un referèndum com l’escocès,  pot ser qualsevol elector que no té decidit d’entrada el seu vot, que pot prendre múltiples direccions; “l’indecís” en el procés sobiranista (independentista) és el que no ha donat encara el pas per identificar-se amb l’independentisme com a única opció vàlida i eficaç en aquests moments. No es parla de l’indecís com de qui pot votar sí o no, una opció o una altra, sinó d’aquell que no té encara clara l’opció independentista com a únic referent. El món d’aquesta mena d’indecisos té clarament una connotació negativa, pròpia dels qui no fan el pas en la direcció correcta. Aquesta direcció dóna la mesura de la superioritat moral que s’atribueix conscientment el sobiranisme en no admetre cap altra opció que no sigui la seva.

   Darrerament sembla que s’està imposant cada vegada més la necessitat de guanyar el nombre més gran possible d’aquests “indecisos” per a la independència, i es comença reconèixer (les enquestes són tossudes i el resultat del procés participatiu del 9N va donar algunes pistes en aquest sentit) que faltarien entre 250.000 i 500.000 vots per assegurar en un referèndum (o en unes eleccions plebiscitàries) un resultat clar que convertiria en imparable la independència de Catalunya. Els vots que falten s’han de pescar entre els indecisos, i es crea així entre el partidaris de la causa una necessitat de practicar el proselitisme sobiranista entre els escèptics i agnòstics, no ja entre els antiindependentistes que es deixen com a camp impossible i matèria de simple contrast minoritari. L’indecís en el  calador de la menystinguda tercera via, en qualsevol de les seves formes, és objecte d’atenció i se l’ha de convertir. És una mena d’heretge que ha de tornar a la recta via.

   Hi poden haver moltes raons perquè nosaltres, els indecisos, no acabem donant el pas. No és pas menor la que consisteix en veure la mateixa manca de propòsit decidit en el plantejament del full de ruta del president Mas i la seva llista única, que deixa per a un moment posterior el decidir definitivament amb un referèndum i una negociació amb l’Estat. Sempre hi ha un moment definitiu que es postposa, que acaba perdent-se o difuminant-se en els meandres del president Mas. Si no ha estat capaç de negociar abans, a què treu cap suposar que negociarà en un altre moment? En tot cas seran altres els interlocutors d’una negociació necessària.

   Però hi ha una altra raó perquè els indecisos no donem el pas, i aquesta té més a veure amb el plantejament essencialment emocional de tot el procés. El filòsof sudcoreà  Byung-Chul Han, format a Alemanya, distingeix agudament entre sentiment i emoció, si bé aplica la distinció al capitalisme de consum, propi del neolliberalisme, que capitalitza les emocions. El sentiment, diu Byung-Chul, és objectiu, constatatiu, permet una narració i una duració, busca un perquè, mentre que les emocions són performatives, intencionals i finalistes, i en tant que inclinacions representen el fonament energètic, inclús sensible de l’acció. L’emocionalització del procés, que crema etapes constantment, que prescindeix sovint de la composició real del país, que no s’avé amb cap plantejament que signifiqui donar-se temps per seure i negociar amb l’altra part, pot interessar als qui, com diu Junqueras, volen exercir immediatament la independència, sense esperar res de l’Estat. Una independència performativa, activista, bàsicament emocional, que no ens convenç.  Nosaltres, els indecisos, preferim romandre en el sentiment catalanista, constatatiu, durador, que té a les seves espatlles una llarga història, una profunda narració de solidaritat i cohesió social, abans de fer el pas cap a l’emoció independentista.