Set dies de novembre: diumenge, dia 9, la paradoxa i el conflicte

    

  Un dels versos de Walt Whitman en el poema “Election day” (novembre de 1884, és a dir, ara fa 130 anys exactament) diu :”Per fi la pluja de vots des de l’est fins a l’oest, la paradoxa i el conflicte”. Ahir no hi va haver conflicte, però sí paradoxa. Si en lògica s’entén per paradoxa l’enunciat que porta a dues conclusions mútuament contradictòries sense que es pugui prescindir de cap d’elles, es pot dir que ahir vaig tenir l’experiència paradoxal de viure simultàniament  la contundència de les cues inacabables de participants, amb les quals no podia deixar d’identificar-me (fos quin fos el senyal fet a les paperetes), i l’opció presa de no participar personalment en la macroenquesta que venia a significar de fet el fenomen participatiu.  No vaig poder prescindir de cap d’aquests dos aspectes. Celebrava la participació encara que individualment me n’hagués exclòs. Segurament que sense paradoxes no podríem viure.

   També hi va haver una pluja de vots (en aquest cas paperetes que contenien una opinió) des de l’est fins a l’oest, en  tots els instituts de tots els barris de ciutats i tots els pobles. Si fos veritat que les negociacions que des de fa mesos han vingut mantenint per mitjà de tercers els presidents Rajoy i Mas i el secretari del PSOE no han servir per res, ara hauríem de creure que el conflicte continua obert, aquesta vegada orientat absurdament cap a les suposades responsabilitats penals dels organitzadors (aparició ahir del ministre de justícia, amenaçant) i cap a  l’enfrontament davant el Tribunal Constitucional (avui el Conseller Homs, anunciant nova demanda per suposat abús de l’executiu). De tota manera, es pot pensar que cada part fa el seu paper. Ahir es va mantenir una prudència distant per part de l’executiu ( i del poder judicial), i per més que amenaci amb accions penals les aigües baixaran d’intensitat a mida que passin els dies.  El drama que ara munten és  de cara a la galeria dels votants del PP.

   Mas ha sortit victoriós de l’estratègia muntada. Anit afirmava que “ens hem agradat”, però me l’imaginava sobretot agradant-se ell mateix mentre es mirava al mirall del resultat. El programa Polònia té aquí un bon tema per a un esquetx dels seus.  Capitalitza la participació i torna a tenir les regnes, en perspectiva de negociar des d’una posició de força, tant amb el govern central com amb en Jonqueras, que de moment insinua algunes coses (“campió de la unitat per treballar per la República catalana”, “buscar el mandat democràtic de la població amb unes eleccions com més aviat millor “) sense concretar res de la llista única.

   Una qüestió que  potser començarà a ser inquietant a partir d’ara, una vegada tancat el cicle de la consulta i superada feliçment la data del 9N: el paper de l’ANC i Òmnium. Es mantindran en l’ambígua missió supervisora de la política catalana? Anit també, les exaltades afirmacions de Carme Forcadell em posaven la pell de gallina, no per l’emoció sinó pel calculat doble joc d’autohomenatge i d’exagerades expectatives que demostraven: “Em sento orgullosa, hem aconseguit la fita més important de la nostra història”, “a partir d’ara som un poble sobirà i lliure”, “ara i aquí ningú no ens aturarà”, “continuaré treballant fins a la victòria final”, “emprenem el vol cap a la llibertat”. Desfogament justificat després de molta feina o messianisme de llarga o curta volada?

   Si es dóna per fet que ahir van participar pràcticament la totalitat dels partidaris de la independència, convidats per terra, mar i aire per la publicitat del govern i la propaganda insistent dels mitjans públics de la Generalitat, els resultats es podrien llegir com el resultat d’una macroenquesta que no em puc  resitir d’extrapolar, potser temeràriament, vers unes properes eleccions. Aquests serien els números:

-                 Els participants (2.305.290) són el 37% dels que podien haver participat (6.228.531).

-      El cens electoral de Catalunya actualitzat a 2014 (segons dades del INE) és de 5.478.173 electors, dels quals 184.590 són catalans residents a l’estranger.

-          La diferència entre els que podien haver participat (6.228.531) i el cens electoral (5.478.173), és de 750.358, i ve donada per la suma dels menors de 16 i 17 (134.006, segons dades del INE) i els estrangers residents  Catalunya que també podien participar (que serien 616.352 del total de 963.717, majors de 15 anys, segons les mateixes dades).

-          A les eleccions anticipades de novembre de 2012, els vots del bloc llavors qualificat de sobiranista (CiU+ERC+IC+CUP) van ser de 2.100.523, equivalents al 57,76% del total de votants, amb una participació del 67,76% dels cens que llavors era de 5.413.868 electors.

-          Si es pren com hipòtesi que en les pròximes eleccions la participació  en percentatge podria almenys ser la mateixa que el 2012 (3.712.010 vots, equivalents al 67,76% de 5.478.173) el resultat obtingut pel Sí-Sí en la participació d’ahir (1.861.753), si també es repetís,  significaria el 50,15%, significativament més baix que el 57,76 % actual del bloc sobiranista.

-          Però no cal oblidar que en les pròximes eleccions legislatives no participaran ni els menors de 16 i 17 anys ni els estrangers residents, i per tant el resultat del Sí-Sí s’hauria de corregir. Com hipòtesi també, si el total d’aquests menors i residents (750.358) es calcula que ha participat en aquest procés d’acord amb el mateix 37% general, tindríem que haurien estat 277.632 “votants” que no hi seran a les pròximes eleccions. Si es corregeixen els 1.861.753 “vots” del Sí-Sí de la participació  amb el 80,76% que hauria obtingut d’aquests 277.632 (equivalent a 224.215), els vots sobiranistes a les pròximes eleccions serien 1.637.538 , el que voldria dir el 44,11% del total d’hipotètics votants de 3.712.010.

  És clar que tots aquests números són pura especulació. Però potser amaguen una altra paradoxa: l’absoluta certesa de la majoria absoluta sobiranista es contradiu amb algunes hipòtesis plausibles.