Governants a la lluna

   Cartes creuades amb Jordi Cussó, publicades a la revista "Valors" el mes d'octubre de 2012:

Benvolgut Cinto

   Una vegada més em semblen molt encertades les teves reflexions que m’ajuden  a pensar sobre alguns temes que segurament mai es resoldran del tot, però que no podem obviar per la seva importància. Com de passada, a la teva carta,  em parles dels milions de persones que es troben presoneres, sense sortida, i en situacions de misèria, perquè moltes ajudes son mal administrades i tenen l’efecte pervers  de contribuir a fossilitzar les circumstàncies del desenvolupament.

   No deixa de ser significatiu que a moltes cimeres internacionals que tracten sobre  temes de fam,  estructures injustes, subdesenvolupament, etc., sembla que no arribin mai a masses conclusions. Deixant de banda el paper que hi puguin jugar alguns dels països mes poderosos, sovint aquestes cimeres queden reduïdes a una trobada on no s’hi decideixen  gaires coses noves ni es prenen solucions definitives. Haurem de concloure un cop més que no hi ha un desig sincer de solucionar de forma definitiva les causes que provoquen tanta injustícia social i situacions de misèria .Tothom s’omple la boca de paraules quan els mitjans de comunicació ens mostren certes imatges dantesques, però quan arriba el moment de prendre decisions més definitives,  es perden per mil i un arguments, que ens impedeixen abordar amb seriositat  la tragèdia.

   Continua essent certa l’afirmació de L. Tolstoi quan deia que algunes persones viuen assegudes a les espatlles de les altres; i que sempre estan patint per la persona que tenen a sota, perquè la veuen cansada, angoixada; i tot el dia s’estan preguntant que podrien fer per facilitar-los-hi les coses, com podrien ajudar-les. Aquest plantejament els porta patir amb elles, a plorar amb elles, a identificar-se amb el seu sofriment. Estarien disposades a fer-ho tot per a elles!..., excepte: a ¡baixar del damunt de les seves espatlles!  Moltes persones que viuen en societat benestants continuen assegudes al damunt del Tercer Món i no vol deixar per res aquesta situació de predomini. La seva solidaritat, com em deies Cinto,  és molt sentimental i poc eficaç i real. Ho volen fer tot, ajudar-los en tot, repartir totes ajudes econòmiques que faci falta,  però no cercar la solució realment definitiva que seria baixar de les espatlles. El més greu, es que s’ha arribat a l’extrem d’estar cansats i angoixats aquells que fa temps que viuen assegudes a les espatlles dels altres.  .

   D’altra banda,  aquest dies, llegia que hi ha una llista d’espera molt llarga de persones que volen realitzar un vol espacial. No recordo les xifres que van pagar  dos senyors per poder realitzar aquest caprici espacial, però eren  exagerades, fins i tot, al meu criteri, escandaloses.  No se si aquest desig d’anar a l’espai respons a la necessitat de  trobar-hi un refugi o d’oblidar-se ni que sigui una estona del planeta terra.  Em pregunto si des de les altures espacials, quan contemplin el planeta blau, podran  esborrar de la seva consciència la preocupació per la quantitat de coses que hi ha per fer a la nostre estimada terra. M’agradaria saber si s’arribaran a plantejar  que tots els recursos invertits a jugar a fer d’astronauta també podien servir perquè d’altres homes i dones poguessin sobreviure no massa lluny de casa seva. O vés a saber si des de la distància sideral s’adonaran  de la quantitat de coses reals i possibles  que han deixat de fer per poder viatjar a les estrelles?  Potser si es fixen en aquest petit punt insignificant de la galàxia que és el nostre planeta,  hi podran veure els esforços de milers de d’homes i dones que treballen per una convivència plena, justa, lliure, pacífica, plural i festiva; veuran a aquells que tocant de peus a terra estimen de veritat els habitants del nostre planeta

   També em pregunt si alguns dels governants d’aquest món no fa massa temps que son a l’espai sideral o s’han instal·lat  definitivament a la lluna. Potser és a ells a qui  haurem d’enviar a anys llum de distància, perquè tinguin una bona perspectiva i es posin  a treballar per solventar aquestes lacres de la humanitat que, per més que es vulguin justificar, no tenen cap justificació possible.  Però com dèiem a la darrera carta, el que més hauran de veure uns i altres, és la quantitat de persones que no tenen res  però que ho donen tot, i que ho donen, no per anar a l’espai sideral, sinó pels que més ho necessiten.

Una abraçada

Jordi Cussó

   Benvolgut Jordi,

   Com dius, hi ha una discussió que pot donar fruit i ajudar a encarar amb més eficàcia l’ajuda al desenvolupament en els països estancats. Et citava Paul Collier, director del Centre d’Economies Africanes de la universitat d’Oxford, i la seva obra “El club de la misèria”, que és un seguit de reflexions pràctiques sobre el que està fallant en els països més pobres del món. Molt crític amb les posicions que parteixen de la simple ajuda externa per aquests països, que acaba sovint sent mal administrada, Collier senyala que el problema específic actualment ja no és el de fa quaranta anys, el de cinc mil milions d’habitants del món en vies de desenvolupament, sinó el d’aquest mil milions de persones que viuen en països estancats econòmicament. Per més que els indicadors genèrics de la pobresa mundial siguin cada vegada més favorables, el problema greu que cal enfrontar és aquest estancament que sembla condemnar irremissiblement a la misèria aquest milió de persones.

  Continuant la reflexió connectada amb el que comentes encertadament sobre la inanitat de les cimeres de governs que s’omplen la boca parlant dels problemes del tercer món sense posar en joc solucions concretes, Collier subratlla que el veritable problema es troba al si mateix dels països econòmicament estancats, en la lluita que protagonitzen internament els pols moralment oposats en el club de la misèria, els qui  volen canviar la situació i els grups poderosos que s’hi oposen. D’aquesta lluita ens hem limitat a ser-ne espectadors, però ha arribat el moment de creure que no ho hem de continuar sent, que  el nostre recolzament a les forces del canvi pot ser decisiu. En aquest sentit, hem de baixar de la lluna i començar a reivindicar que els estats apliquin polítiques comercials diferents, noves estratègies de seguretat, canvis legals i noves normatives internacionals.

   A nivell individual, considerant l’aportació personal concreta al desenvolupament d’aquestes societats, fa un temps, a rel de la mort de Vicenç Ferrer, veia en la seva obra una demostració de la caritat realment operativa que havia posat en joc, i que en certa manera és la traducció ètica, personal, del canvi de mentalitat que ens demanen els nous posicionaments teòrics en la lluita contra la pobresa. El treball de la Fundació Vicenç Ferrer a Anantapur, buscant per sobre de tot l’autonomia de les persones i grups que s'acullen a la seva organització, proporcionant-los eines de creixement personal i de desenvolupament, constitueix un clar exercici no sentimental de la compassió que busca “fer el bé”, contràriament a l’exercici sentimental de la compassió que busca abans que res “sentir-se bé”.

   Des que l’antropòloga Mary Douglas va posar en evidència que moltes vegades “la caritat fereix” i pot arribar a humiliar perquè no té en compte les condicions de desigualtat i deixa una càrrega pesada de gratitud en el receptor que potser no té res per retornar llevat de la seva submissió, la dialèctica entre compassió, pietat i justícia només es pot superar per la via de la recerca d’autonomia dels menys afavorits, pel treball a favor de la igualtat d’oportunitats. Vicenç Ferrer sabia molt bé que en el seu concepte cristià de la caritat havia de foragitar el perill del sentir-se bé, de la simple compassió com a recerca en el receptor d’un do o d’una satisfacció que en realitat acaba sent una autocomplaença, una autojustificació.

   El germen de la veritable compassió s’ubica en la mirada que ens fa adonar que les coses no són com haurien de ser. I a partir d’aquí comença el treball anònim perquè els altres desenvolupin les seves capacitats en condicions d’igualtat, acceptant el que no podem entendre d’ells. És el concepte genuí de la caritas del Sermó de la Muntanya: “Cuideu-vos de no practicar la vostra justícia davant dels homes per ser vistos per ells... Quan facis almoina, que la teva mà esquerra no sàpiga el que fa la dreta; així la teva almoina quedarà en el secret” (Mateu 6:1,3-4)

   Tanmateix, la llista que cites de persones que volen fer un vol sideral obeeix a una”visió del món” ben diferent. Deixa’m ser una mica comprensiu amb el desig de tenir una experiència tan singular, i veure-hi unes ganes de sortir cap enfora per guanyar distància, contemplar les coses d’una altra manera i retornar canviats, disposats a relativitzar-ho tot i a ser més comprensius… Ironies a part, si com deia no recordo qui tota “visió del món” respon a la necessitat de trobar una resposta a la pregunta de per què en el món hi ha sofriment, aquestes ànsies siderals d’anar a la lluna pel caprici personal de satisfer no sé quines aspiracions estan infinitament allunyades de les prioritats que reclamen la nostra atenció. Estant les coses com estan, aquestes llistes per anar a l’espai són un dispendi inútil, com senyales, i una falta de respecte, la més clara demostració que les coses no són com haurien de ser. Parafrasejant Montaigne, el mínim que els podríem dir és que ningú no està exempt de fer ximpleries, però el més lamentable és fer-les seriosament i públicament.

 Una abraçada,

                          Cinto