Roure

Tornem a ser

branques del mateix bosc

d’alzines i de roures

(Joan Vinyoli, “Branques”, a “Ara que és tard)

Tremola el roure

amb la frisor de l’aire.

Embadalit,

manlleva el seu somrís

del moviment de l’aigua.

Dins el mirall

la claror de la tarda

és llum d’arrels

que pugen cel amunt

cercant nova fondària.

Al clos del temps,

les branques se'm fan mans

quan mor la tarda

i arrelen tremoloses

dins la saó dels anys.

C.A.