Notes d'un viatge a l'Índia i al Nepal (2): "Cada país és un arbre"

Tanmateix, és la història d’un país el que dóna la intensitat del vincle de l’arbre a la terra. I cada país és un arbre.

(Gonçalo M.Tavares, “ Viatge a l’Índia”, Cant VII, 17)

   En el recorregut en cotxe de Jaipur a Agra (molt més plàcid que l’anterior de Delhi a Jaipur)  ens parem a Fatehpur Sikri , ciutadella de l’emperador mogol Akbar (S. XVI), fill d’Humayun, quina tomba vam visitar a Delhi. En la successió de monuments,  personatges i esdeveniments  històrics convé parar-te de tant en tant per situar-te i veure quina relació poden tenir amb altres fets més coneguts, o almenys quina relació de contemporaneïtat hi pot haver amb esdeveniments del nostre entorn geogràfic més proper. I així descobrim que Akbar va ser proclamat gran mogol el 1.556, a l’edat de tretze anys, el mateix any de la mort d’Ignasi de Loyola, i quatre anys després de la mort de Francesc Xavier a la Xina; l’any que aquest emperador va abjurar de l’islam, per fundar la seva pròpia religió panteista i sincretista de culte al sol, el 1.582, moria Teresa de Jesús, i l’any de la seva mort, el 1.606, es produïa l’epidèmia de pesta a Londres i neixia Rembrandt.

   La ciutadella de Fatehpur Sikri és tota de pedra vermella (gres), i la capacitat de sincretisme d’Akbar es reflecteix clarament en els elements arquitectònics del conjunt , amb barreja ostensible d’elements hindús, jainistes i cristians, amb les formes predominants de l’estil musulmà de marca persa. Les dependències de les tres dones de l’emperador (hindú, musulmana i cristiana) són també testimonis de l’intent de superar la divisió per les religions, de manera que en els relleus perses i hindús de les habitacions de la “dona turca” hi apareixen també motius cristians, com la creu. Aquesta síntesi d’estils reprodueix l’estil de l’arquitectura pròpia de Gujarat, estat de l’Oest d’Índia (d’on curiosament és president, a dia d’avui, Modi, el candidat del partit nacionalista hindú, el BJP, a la presidència de la federació índia en les eleccions del proper mes de març).

   Curiosa i interessant la passió d’Akbar per superar la divisió de les religions en un temps en què Europa es dessagnava entre guerres de religió, i no menys curiosa la seva afició als jocs de taula, que per ell eren jocs de superfície: a l’esplanada central de la ciutadella hi ha dibuixat un parxís (“parxís” en hindú significa el número vint-i-cinc), i es diu que l’emperador es situava a la casella d’arribada i esperava que les  participants en el joc (totes dones) hi anessin arribant. Akbar va necessitar, però, la intercessió d’un sant sufí, Salim Chistih, per poder tenir descendència. Al costat de la ciutadella, a la mesquita del mateix nom del sant, s’hi veneren les seves restes, i els devots pengen en els barrots de la finestra de la capçalera fils de llana per obtenir el mateix benefici d’una descendència … masculina.

  La tarda d’aquest mateix dia, sortint de Fatehpur Sikri, emprenem una cursa contra  el rellotge, i contra el tràfic infernal, per arribar a Agra  amb temps de poder visitar el Taj Mahal (l’endemà, divendres, és tancat per festivitat musulmana). El cor se’ns encongeix cada vegada que el conductor (Anil, que per cert s’havia de casar amb una noia de la seva mateixa família- matrimoni “aconsellat”, segons ens informa el guia- a mitjan d’aqueste mes de gener) toca la botzina per avançar esquivant vehicles de tota mena (motos, bicicletes,camions, furgonetes, carros, turismes, tuc-tucs, busos…) que surten de tots costats, del davant i del darrere. Entrem a Agra (Estat d’Uttar Pradesh) sans i estalvis per admirar l’equilibri en suspensió del Taj Mahal en el cap al tard. L’obra encarregada per l’emperador mogol Sha Yahan a un arquitecte turc perquè servís de tomba a la seva muller Mumtaz-i-Mahal, amb qui havia tingut catorze fills, executada amb marbre de Makrana entre el 1.632 i el 1.644, mostra tota la seva esplendor. Per cert, Sha Yahan era nét d’Akbar, i per tant fill del descendent obtingut per intercessió del sant sufí Chistih, que pel que es coneix es dedicava més a les dones i a la beguda que a la tasca de govern. Per situar-nos altra vegada, l’any de l’inici del Taj Mahal, a Europa Rembrandt concluïa la “Lliçó d’anatomia”, el 1.637 Descartes escriuria  “El discurs del mètode” i, abans d’acabar-se , a Catalunya ja  havia començat la Guerra dels Segadors (1.640). L’any del seu acabament (1.644) Bernini també acabava “L’èxtasi de Santa Teresa”.

   “Taj”significa corona, i al centre de la corona formada per la traceria de la reixa circumdant, d’una sola peça de marbre,  a sota de la gran cúpula bulbosa, hi ha el cenotafi de Mumtaz Mahal al costat del de Sha Yahan. El conjunt ofereix una simetria perfecta, mostra de la maduresa de l’art islàmic de l’Iran, que dóna per acabada la barreja dels elements hindús a l’arquitectura. La façana oberta amb arcs apuntats, la gran cúpula central amb les més petites que l’acompanyen, i els quatre minarets cilíndrics, coronats per un templet octogonal, vesteixen un espai que sembla que floti, intemporal, simple i majestuós alhora. Tot el conjunt  es sosté sobre una plataforma de marbre, com un tron aixecat a la capçalera dels quatre canals que discorren als seus peus i que simbolitzen els béns del paradís, el nèctar, el vi, l’aigua i la mel. Tots quatre desemboquen a l’estany central, d’on surten cinc fonts amb forma de lotus que fan tremolar la imatge reflectida del Mahal en aquesta hora del capvespre.

   La mateixa inspiració del paradís apareix en les incrustacions de pedres precioses en el mabre de Makrana per formar els relleus vegetals de l’exterior i de l’interior. L’elaboració d’aquestes incrustacions obeeix a la tècnica coneguda com “pietra dura”, importada de Florència, i consisteix en retallar làmines de pedres precioses, molt primes, per enganxar-les a la superfície del marbre prèviament buidat amb el dibuix de les formes que es volen aconseguir. Segons ens expliquen, aquesta tècnica encara s’utilitza pels artesans de la regió que conserven i protegeixen la tradició del buidat del marbre i l’enganxat de les pedres, tots musulmans. El marbre de Makrana és translúcid, molt dur i gens porós, com també és translúcida la cornalina, àgata de color rogenc, que decora molts dels relleus del Taj Mahal, de manera que les superfícies així treballades  reflecteixen una coloració diferent a cada hora del dia, i segons siguin les estacions, depenent de la  lluminositat que s’hi projecta.

   El Taj Mahal, però, tot i la la seva magnificència musulmana, també és deutor del sentit del sagrat de l’hinduisme. Està construït a la riba d’un dels del rius sagrats de l’Índia, el Yamuna. Les seves aigües baixen rosades ara que es fa fosc, com si tinguessin vergonya de recordar que hi ha una altra realitat, infinitament més pobra i caòtica, més enllà de l’esplendor del  Taj Mahal. “Hi ha, a l’Índia, la creença. I la creença en l’esperit eleva un país sencer”  (de nou Gonçalo M. Tavares). Vés a saber, de tota manera, si tantes creences juntes no poden també confondre l’esperit i dificultar la maduració d’un país, si no han après a conviure i se les utilitza per finalitats polítiques.

   La visita del Fort Vermell d’Agra (1.565) ens retorna a l’esperit i a les formes arquitectòniques de l’emperador Akbar. Les sales amb arcs multilobulars propis de l’arquitectura mogol, d’audiència pública i privada, en les que l’emperador i els seus ministres impartien directament justícia als seus súbdits, així com la resta de dependències, recorden la distribució i la mateixa magnitud d’espais del Fort Amber de Jaipur. Una característica sobresurt, però: en el recorregut d’aquests espais es passa de la rellevància de la pedra vermella al marbre de Makrana en les estances més delicadament ornamentades, amb la mateixa tècnica de la “pietra dura” que s’empraria al cap de bastants anys al Taj Mahal. Hi és present encara la barreja d’elements hindús (bigues, relleus, flor de lotus…) amb els musulmans. Coses de la història, en un palauet interior de marbre hi va passar els seus últims temps l’emperador Sha Yahan, qui havia encarregat l’obra del Taj Mahal, empresonat pel seu fill.

   Un precedent quasi immediat del Taj Mahal el trobem a la tomba d’Itimad-ud-Daulah (1.622) a Agra mateix. De proporcions considerablement menors, és idèntica la sensació d’equilibri que propocionen les seves mides i la simetria perfecta dels seus components. És la tomba del tresorer persa que treballà a les ordres de l’emperador Jahangir, l’únic fill d’Akbar, nascut, segons la tradició, per intercessió del sant sufí Salim Chistih, quina construcció encarregà la seva dona predilecta i filla del mateix tresorer. La perspectiva del monument és ben bé la d’un joier col.locat al centre dels quatre jardins del paradís.Tant a l’interior com a l’exterior es repeteixen les incrustacions en marbre de pedres que aquí no són precioses sinó corrents, i la decoració simbolitzant la frondositat del paradís, amb relleus i pintures, es fa patent al volt de les tombes de marbre groc sota la cúpula central recoberta de guix simulant estalactites daurades. Per entre les gelosies de marbre esculpides en una peça única, seguint una traceria contínua, les filtracions de llum donen a les estances un aire de concentració i recolliment.

   En la passejada pel mercat inacabable de davant del Fort Vermell d’Agra, que s’acaba a la mesquita Jami Masjid, de cúpula singular amb traçat en ziga-zaga, construïda per encàrrec d’una de les filles de Sha Yahan, constatem amb pèls i senyals el que descriu Gonçalo M. Tavares en el seu poemari “Un viatge a l’Índia”: “A l’Índia els homes criden molt. Hi ha en l’aire una densitat humana abundant: l’aire sembla menys aeri, als carrers hi ha moltes topades i rares trobades i la pobresa material és evident i contrasta amb la riquesa de les històries que els vells asseguts  a les cantonades recents expliquen a les dones assenyades i als turistes. En un únic carrer, un continent s’apinya perquè cadascú pugui vendre el que té”. 

   De bon matí agafem el tren camí de Khajuraho, però abans d’arribar-hi ens aturem a Orchha on visitem el palau dels Bundela, d’arquitectura rajput, construït en honor de l’emperador mogol Jahangir, el fill d’Akbar, que aquí hi va passar una nit (només una nit!). Els Bundela eren monarques locals que mantenien bones relacions amb els emperadors mogols. La porta d’entrada a l’espaiós pati central està flanquejada per dos elefants de pedra, i seguint les pintures poc conservades de l’interior sobre guix, d’estils barrejats, hindú, jainita i musulmà, ens il.lustrem sobre una part important de la teologia hindú, les successives  reencarnacions del déu protector Visnú, fins a nou, per restablir l’equilibri entre el bé i el mal al cosmos: la primera correspon al  peix, que va rescatar el primer home i els vedes d’una inundació; la segona a la tortuga que va agitar l’oceà per produir el nèctar diví; la tercera al porc senglar que va salvar la terra d’enfonsar-se a l’oceà; la quarta al ser meitat lleó i meitat home que va matar el dimoni; la cinquena al monjo nan que també va salvar el món de les maldats del dimoni; la sisena a Parasurama, l’alliberador dels brahamans;  la setena i la vuitena als déus Rama (la bondat) i Krishna (alliberador de l’opressió); la novena  a Budha, i la que està per venir, la desena, posarà fi al cicle.

   Per airejar-nos de tanta cosmogonia màgica, ja a Khajuraho, ens acostem a resseguir els temples hindús, el més imponent el Kandariya Mahadev. El bany estètic i eròtic de les més de vuit-centes escultures en pedra vermella enramades a les parets laterals del temple ens ofereix l’altra cara de la teologia hindú, la que exalta la vida i el seu origen, la sexualitat, com una expressió de la divinitat. Estem davant del Kama-Sutra (o tècnica del sexe) esculpit en pedra. Perquè no hi hagi dubte d’aquesta exaltació de la vida i el seu origen sexual, en el reduït espai interior on s’exposa el déu a qui està dedicat apareix preservat, com dins de l’urna de la matriu femenina,  la Linga de Siva, el seu òrgan sexual estirat. 

   Exteriorment els temples presenten l’aspecte d’una agulla o muntanya principal i més alta (30 metres) a la que estan adossades altres vuitanta-quatre agulles que van guanyant en altura a mida que s´hi acosten. El conjunt imita el perfil de la muntanya Kailasa, l’estança de Siva. La forma arrodonida, pròpia del tipus sikkara de temple hindú (que es distingeix del tipus vimana, de planta quadrada o rectangular amb sostres sobreposats) simbolitza el cos còsmic i diví. Construïts durant la dinastia Chandella dels Ss IX i X , a partir del S.XIII van quedar abandonats amb la decadència de la dinastia,  fins que l’any 1.838 van ser descoberts d’entre les bardisses per T.S. Burt, capità del cos d’enginyers de Bengala. Ens imaginem els ulls com taronges del capità en topar-se amb aquell decorat  escultòric tan  viu i tan perfectament conservat. La fusió d’escultura i arquitectura és total. Les escultures ocupen tot l’espai disponible.

   Quasi només hi ha personatges nus o pocs vestits, amb cares i anatomies totalment realistes, mentre que els moviments i les actituds que insinuen obeeixen a un caràcter ritual per expressar el contingut conceptual, eròtico-religiós, de les escenes. Moltes d’aquestes escenes reprodueixen postures físicament impossibles d’aconseguir, només comprensibles si es té en compte la finalitat religiosa de la representació del gaudi del cos com una forma de creació i distribució d’energia física i espiritual. Les escultues més suggerents són potser les que representen les Apsares, les sinuoses i sensuals nimfes celestials en actituds quotidianes, però intencionadament transcendides, de treure’s una espina del peu, girar la cara, somriure, posar-se un mantell, pintar-se la cara amb khol, ballar…Entre les escenes d’amants s’hi representa la del mateix déu Visnú amb la seva consort Lakshmi.

   Recapitulant el que hem vist i descobert fins aquí, la història, les ciutats, els monuments, la pedra, el marbre, els palaus, l’escultura, la pintura, els mercats, els temples, el màgic i sensual sentit religiós, la pobresa, la gran diversitat que es fa palesa en totes les manifestacions, podem concloure una vegada més amb Tavares : “Tot és gran a l’Índia: la població, els déus, els efectes màgics, les ciutats, però tot això és més petit que la paciència dels pobres” (“Un Viatge a l’Índia”, Cant VII, 22).