Cursa cap a les plebiscitàries

    Seguint el mandat de la resolució aprovada al Parlament la setmana passada per CiU, ERC, ICV i CUP, ens hem donat un termini de tres mesos perquè el govern de l’Estat pacti alguna de les fòrmules previstes legalment per a un referèndum o consulta a Catalunya. La que depèn de la reforma de la Constitució és materialment impossible de portar a terme en un termini tan breu, i respecte de les altres dues (convocatòria d’un referèndum per part del govern central directament, o per mitjà de la delegació de la facultat de convocació a la Generalitat) el govern central ja ha donat mostres de la seva oposició, de manera que en aquest cas els tres mesos sobrarien, si no fos que cal complir amb l’expedient i deixar ben acreditat que s’han seguit tots els passos possibles. Tanta celeritat, però, deixa la sensació que es compleixen amb desgana uns tràmits necessaris de cara enfora però considerats, de bell antuvi, sobrers de cara endins.

   Transcorreguts els tres mesos amb la constatació de la radical negativa del govern central a convocar referèndum o consulta, quedaria només el recurs a les consultes que depenen de la legislació catalana, la de la llei vigent de consultes referendàries del 2010, o bé la que surti de la nova llei de consultes en tràmit al Parlament. Per a la primera, cal l’autorització del govern central, i la negativa es pot donar per feta. I per a la segona, només quedaria una petita escletxa que consistiria en fer-la de manera tolerada pel govern central, depenent del text de la nova llei i de la pregunta o preguntes. Per descomptat que el govern no autoritzarà ni tolerarà que es formuli cap pregunta on aparegui l’opció per la independència, encara que sigui en combinació amb altres dues preguntes plausibles, la de la reforma de la Constitució o la del manteniment de l’estatu quo.

   Si abans de finalitzar l’any, segons la lletra del mandat parlamentari, s’acorda pregunta i data de consulta per al 2014, a l’empara de la nova llei de consultes del mateix Parlament, ara en tràmit, tenim assegurat el Recurs d’inconstitucionalitat del govern central, i la conseqüent suspensió de la mateixa. Hauran resultat inútils les discussions que es plantejaran sobre la data i la pregunta o preguntes. Confirmada la suspensió pel T. Constitucional, només quedarà l’alternativa d’unes eleccions legislatives al Parlament amb el caràcter de plebiscitàries, obligant els partits a posicionar-se definitivament pel sí o el no a la independència. S'obrirà llavors el pas al vertigen de la declaració unilateral d'independència, en un clima de màxima tensió i d'incertesa total.

    Aquesta és la previsible trajectòria que seguirà, al meu parer, el procés en curs. Trajectòria intensa, de curt recorregut perquè així ho ha decidit el mandat parlamentari, i de resultats més que dubtosos. Tot i l’emoció política del moment, el quadre, mirat fredament, convida més al desànim i a la frustració que a l’optimisme. Quedarà només la data de celebració de les plebiscitàries, a finals del 2014, el 2015 o el 2016, segons el dictat d’ERC i l’ANC. Si no es concreta a curt termini una tercera via, que ara per ara no disposa de cap locomotora adequada, durant la trajectòria s’haurà consolidat encara més el que el politòleg Allen Buchanan defineix com un problema de seguretat de doble cara en el pròleg escrit especialment per a l’edició castellana de la seva obra “Secesión”. Com ha dit el presiden Mas, la confiança amb l’Estat s’ha perdut totalment, i com repeteix Rajoy la legalitat no es pot infringir, que és una manera de dir que no es farà cap concessió que pugui semblar una cessió a la pressió sobiranista. Per com han condicionat el desenvolupament dels fets, potser haurem d’arribar a la conclusió que cap d’aquests dos mandataris ja no és apte per trobar una sortida.