La Via, símbol i realitat

   L’ANC, organitzadora de la Via Catalana d’aquest 11 de Setembre, ha optat per un format ambiciós i ple de significat, un repte important que, a més d’una admirable força de convocatòria, demostra decisió i ganes de temptejar el futur immediat amb el missatge inequívoc de la independència.

  El president Mas, com ja va fer la Diada passada (recordo “el vostre clam serà el meu clam” del discurs institucional del dia abans), s’hi ha unit sense reserves, ha explicitat millor que ningú la intenció de la construcció d’aquesta Via d’avui (“per impressionar el món”, ha dit), i de passada ha glossat, per a qui ho vulgui escoltar, les virtuts del catalan way en general, la manera de fer democràtica, festiva i respectuosa dels catalans.

   La intenció és clara, el missatge inequívoc i la força molt considerable. Per entremig de les mans enllaçades s’hi ha esmunyit, més que incorporat, el reclam del dret a decidir, com un pas anterior, necessari i amb contingut propi, que no s’identifica com a tal amb el missatge de la independència, que no coincideix amb el discurs dels organitzadors de la Via, i que en una petita part ha convertit l’acte en una compartició implícita de sentiments plurals, encara que externament predominés el missatge d’independència.

   La Via té un significat i una intenció molt clars. Partint de la compartició implícita (que hauríem d’anar aprenent a convertir en explícita) d’una pluralitat de parers i sentiments, la Via hauria d’anar més enllà del seu significat extern, unívoc i inequívoc, i obrir-se a la potència simbòlica que també conté. En l’acte material d’enllaçar les mans ocupant una part del territori hi ha una força simbòlica que desborda el simple propòsit de cridar l’atenció, d’impressionar o de reivindicar com a única via la independència. Enllaçar les mans produeix una sensació de calidesa física, sensual, que crea una comunicació immediata entre els qui se les donen, una simpatia instantània que, però, es transmet i s’estén fins on els nostres ulls arriben. És aquesta sensació de prolongació, d’unió llunyana i quasi infinita, més enllà de l’efecte físic immediat de l’enllaç de les mans, la que transforma el pur significat en símbol, sense límits d’intencions i de voluntats. A través de la capacitat simbòlica d’unir, la Via pot passar per totes les mans.

   No em voldria quedar amb el missatge unívoc de la independència. No voldria que la Via acabés amb un discurs únic i tancat, al final d’un camí on només arriben els més convençuts i decidits. La Via pot ser símbol d’un camí conjunt molt més ric i molt més llarg, si sabem cuidar-lo i compartir-lo. Una Via més oberta a la realitat plural de Catalunya, no associada exclusivament al significat d’una Independència a curt termini. Necessitem les mans de tots per construir una realitat no només diferent sinó sobretot nova:

Desperta, desperta i digues quina mà

podrà collir d’aquest vellísssim fang

la crossa de la nova autoritat.

(Salvador Espriu, “La pell de brau”, poema XXIII)