De la ciutat dels prodigis a la ciutat dels vençuts

Acabo la lectura de Victus, d’Albert Sánchez Piñol, amb la reflexió que tanca el llibre (“com més fosc sigui el nostre crepuscle més benaurada serà l’alba dels qui encara han de venir”), i m’adono que rere l’interés innegable que desperta l’obra, amb el seu anecdotari aventurer i la seva força històrica, hi ha reflectit el sentiment d’una bona part del catalans d’avui, el que s’ha anat imposant amb la convicció, més o menys superficial o profunda, que aquella desfeta va ser l’inici de la recuperació, que ara ha arribat finalment el moment de tornar a bastir la nostra ciutat inexpugnable, la que ja no haurà de patir dependències ni assetjaments i serà prou forta i prou rica per disposar del seu propi futur.
  M’admira el poder intel.lectual de la novel.la (més enllà de la seva aparició en el moment oportú) per recollir i afermar el sentir i la voluntat d’una part important dels catalans, perquè l’interès social així ho sent, així ho expressa, així ho vol i així ho projecta. Un model perfecte de simbiosi de creació literària i d’inquietud social i política. Segurament que la història del pensament i de les idees, la història intel.lectual dels pobles, està feta de simbiosis com aquesta, i no arribaríem a tenir una idea clara dels esdeveniments passats i presents, ni una idea del futur, si no disposéssim d’aquesta combinació de factors històrics, forces creatives (literàries, artístiques o polítiques) i sentit social.
   L’efervescència d’aquest moment històric, sota la inspiració del Victus de la Barcelona del 1714, em porta a una altra efervescència que es va produir en la nostra societat tot just fa vint-i-set anys, la que traspuava la Barcelona dels Jocs Olímpics, la ciutat cosmopolita proclamada als quatre vents aquell 17 d’octubre de 1986. Aquell moment també va tenir el seu sentir social, les seves ganes de futur, la seva lectura històrica, i la seva novel.la: “La ciutat dels prodigis”, d’Eduardo Mendoza.
Molts catalans d’avui es miren al mirall amb el Victus a les mans i s’hi veuen reflectits, endevinen el seu perfil a la ciutat assetjada sota les formes, les peripècies, els contorns, la força, la decisió i les debilitats del Martí Zuviría i dels seus companys de lluita; hi veuen la força indestructible d’un líder, l’Antonio de Villarroel, i l’esperança dels desvalguts encarnats en l’Amelis, l’Anfan i el Nan, i hi troben prou arguments per dubtar dels pendons vermells (l’irrisori Diputat militar Berenguer i el dubtós Rafael Casanova) i per decantar-se a voltes per la decisió bruta dels miquelets, el Ballester i el Busquets; per sobre de tot, es convencen de la brutalitat del Felipó, de la niciesa dels adversaris combatents espanyols i de la superioritat bè.lica i tècnica dels invasors francesos. A partir de l’entrellat històric, ideològic i sentimental d’aquell escenari grandiós i terrible, busquen com desentranyar el “Mystère” i com trobar “La Paraula”. I molts segur que interpreten el “Doni’s, Zuviría, doni’s”, el prec insistent del Villarroel ferit, com una invitació al sacrifici patriòtic per una Catalunya lliure. Finalment senten que han trobat el desllorigador de la nostra història, estan a punt per recuperar la primera barricada del baluard de Santa Clara i tornar a brandar ben alt el penó de Santa Eulàlia.
    Molts catalans de la Catalunya de la segona meitat dels vuitanta i primers noranta del segle passat, amb l’eufòria a la pell de l’èxit olímpic, ens miràvem al mirall amb “La ciudad de los prodigios” a les mans i també ens hi vèiem reflectits, endevinàvem el perfil d’una ciutat esplendorosa que s’havia d’edificar superant les misèries i les servituds de la ciutat en construcció de les Exposicions Universals del 1888 i 1929; entre les dues dates s’havia jugat el futur de tots nosaltres amb les peripècies de l’Onofre Bouvila, i finalment estàvem preparats per arraconar l’Humbert Figa i Morera i tots els seus seqüaços, especuladors, pistolers, mafiosos i xantatgistes, i fer de Barcelona la ciutat cosmpolita, de futur, oberta a totes les possibilitats personals i col.lectives. A les portes de la segona república, amb la dimissió de Primo de Rivera i l’exili d’Alfons XIII, havia de passar el tràngol de la guerra civil i de la llarga dictadura franquista, però finalment, amb el model de la Barcelona Olímpica, aconseguiríem el prodigi que no havien ni imaginat els alcaldes d’aquelles Exposicions pretèrites, el desorientat Rius i Taulet i el desconcertant i fracassat Baró de Viver.
   Van passar els alcaldes, va transcórrer la dècada olímpica a la ciutat dels prodigis, va arribar la crisi (com una repetició tràgica de la crisi del 29 amb què es tancava la novel.la de Mendoza) i amb el vol en destí desconegut del globus amb la barca del Cobi també es van esfumar les esperances d’aquella ciutat prodigiosa. Havia resultat profètica la novel.la de Mendoza, en un doble sentit: el de la desaparició de l’Onofre Bouvila volant en un autogir, que s’anticipava a la desaparició del Cobi olímpic en globus, i el del retorn de l’urbanisme desenfrenat, l’especulació, la corrupció,  el xantatgisme, l’ultraindividualisme, que desembocarien en la crisi profunda de la segona meitat de la nostra dècada, sense pistoles però amb moltes més estafes i de més consideració. Paradoxalment és aquesta crisi la que enllaça la ciutat dels prodigis amb la ciutat dels vençuts, o més aviat les enllaça com les trinxeres dels assetjadors enllaçaven el camp dels invasors amb les muralles de la Barcelona del 1714.
    L’efervescència històrica de la ciutat dels prodigis es va anar difuminant, els seus protagonistes van anar perdent rellevància social i ciutadana, i la va anar susbtituint, lentament però implacable, l’esperit i les ambicions de la ciutat dels vençuts. La Bercelona del 1714 en comptes de la Barcelona Olímpica, i de fet la Barcelona del 1714 contra la Barcelona Olímpica. Si es va anar desfent la ciutat dels prodigis, hauríem de mirar el perquè, no fos cas que repetíssim els mateixos errors a la ciutat dels vençuts. Creure’s el centre del món sempre ha estat perillós. Una reflexió del Martí Zuviría a Victus ho explica molt bé: “En la mentalitat del comú dels catalans nia un principi moral únic, tan defectuós com entendridor: sempre estan segurs de tenir la raó de part seva. No són l’únic poble a qui li passa. El que té d’extraordinari el cas català és el que en dedueixen: com que tenen la raó, el món els hi acabarà donant. Naturalment, les coses no són així. El moviment d’un tren d’artilleria no el generen les veritats, sinó els interessos, i aquests no es debaten: s’imposen o s’esclafen”. No sé si la ciutat dels vençuts està en condicions d’imposar els seus interessos.
    En un article extraordinari Jordi Amat (“Matar a Cobi”) es preguntava per què el sobiranisme tem que el record de la Barcelona olímpica distorsioni el relat que condueix a la independència. Els temors i les reticències profundes entre les dues ciutats tenen una història i uns fonaments ben precisos. En bona part arrelen en les diferències entre el socialisme i la independència i en les respectives ideologies que en alguns moments (i aquest n’és un) els han fet incompatibles. Havíem cridat “llibertat, aministia i Estatut d’Autonomia” abans d’arribar a la ideació de la ciutat dels prodigis, convençuts que el valor superior en aquells moments era el de la solidaritat, de classe, de paisatges, de pobles i de futur. Desil.lusionats per ser massa il.lusos, ara ens volen fer veure que després de tants desastres, de tantes trinxeres, de tanta defensa fracassada, l’èxit només el podem obtenir nosaltres sols. En l’imaginari col.lectiu s’ha substituït la fragilitat ingènua del Cobi amb la fermesa dels braços enllaçats resseguint la Via Catalana, marcant múscul i territori.
  No cal dir que la història passa comptes i que el sentir social, i les ideologies per descomptat, s’adapten, evolucionen, es modifiquen i s’enriqueixen segons les circumstàncies. El futur ens dirà cap a on ha evolucionat la ciutat dels vençuts. No sé si encara sóc a temps de demanar que en un futur no llunyà una altra novel.la, que es podria titular més o menys “La ciutat dels avinguts”, ens narri com el penó de Santa Eulàlia s’enllaça, casualment o intencionadament, amb la barca del Cobi, com la ciutat dels vençuts, definitivament alliberada per l’esforç de tots els seus habitants i de tots els Villarroels de la Península, no refà les muralles sinó que construeix pacientment els edificis i els somnis de la ciutat dels prodigis.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat