Convergència a l'ull de l'huracà del cas Palau

 

  Les reaccions del Conseller Homs, ahir, i del president Mas, avui al Parlament, contra la interlocutòria del Jutge Josep Mª Pijuan, del Jutjat d’Instrucció nº 30 de Barcelona, demostren no ja una manca de raonament jurídic elemental (el que es podria considerar normal, donat que cap dels dos és expert en dret) sinó una manca considerable de cintura política. No es pot dir que “l’escrit no demostra res” (Homs) , o que “no hi ha imputat cap membre de CCD “(president Mas). La ignorància és sempre mala consellera, però el desconeixement voluntari de la realitat sota la capa d’una ignorància creada artificialment, per desviar l’atenció de la transcendència política i social de l’obertura del procediment judicial per a jutjar penalment els fets del Palau, és una operació d’alt risc que pot comportar un elevat cost polític a mig termini, quan es dicti definitivament Sentència en aquest afer.
   La Interlocutòria del jutge Pijuan no és un escrit qualsevol, sinó un judici objectiu de probabilitat respecte dels fets del Palau i de la qualificació jurídico-penal que els correspon. La Sentència els declararà com realment produïts, o els descartarà, totalment o parcialment. Com a tal judici de probabilitat no és comparable a cap altre escrit de les parts, imputades o acusadores. Es pot o no estar d’acord amb aquest judici inicial de probabilitat, però no és políticament raonable despatxar la resolució titllant-la d’escrit que no demostra res i que és contradictori. La interlocutòria exposa objectivament els fets que considera avalats per les investigacions de la instrucció practicades, que no són poques, i que resulten força contundents.
   El Conseller Homs probablement no s’ha pres la molèstia de llegir la Interlocutòria, o si ho ha intentat segur que ha abondanat la lectura al començament del Raonament Jurídid Setè, allà on es concreten fredament els fets probablement delictius en els que CDC hi és implicada com a responsable civil, en tant que partícip a títol lucratiu, és a dir, en tant que beneficiària directa d’un flux monetari obtingut il.lícitament a partir d’un acord a tres bandes, vigent des de 1.999 i fins a 2.009, en el que intervingueren Millet i Montull pel Palau, Buenaventura Cebrián i Elizaga Corrales per Ferrovial, i els tresorers Carles Torrent (mort el 2005) i Daniel Osacar, a més del diputat convergent Jaume Camps, per part de CDC. Aquest acord consistia en la distribució del 4% de les quantitats que Ferrovial havia de pagar per a l’adjudicació d’obra pública de part del Govern de la Generalitat: un 2,5% havia d’anar a Convergència i 1,5% era la gratificació que es cobraven els Millet i Montull per la seva mediació. El 2,5% de CDC, percebut a través d’entregues en efectiu, factures falses d’entitats quina activitat era simplement simulada, i convenis també simulats amb la Fundació Trías Fargas de CDC, va significar per a CDC uns ingressos il.lícits, que el jutge considera provats, de 5,1 milions d’euros.
   Tampoc es pot dir que no hi ha imputat polítics de CCD a qui se’ls atribueixin delictes, com fa el president Mas, que també és més que probable que no s’hagi llegit la Interlocutòria sencera. S’atribueixen delictes als dos tresorers de CDC, Carles Torrent (mort) i Daniel Osacar, a més del diputat convergent durant aquells anys, Jaume Camps, així com a altres alts responsables del partit que no s’han pogut identificar en el curs de la instrucció però que sens dubte hi va intervenir. Els delictes que probablement van cometre són, ni més ni menys, que els de tràfec d’influències per particular, falsedat en document mercantil, administració deslleial o apropiació indeguda i blanqueig de capitals.
   Els fets i les persones concretes, inclosos polítics de CDC, són en aquesta Interlocutòria. És absurd, i políticament contraproduent, desvincular les persones de CDC (recorda el mateix argument dèbil que feia servir Duran respecte d’Unió quan aquesta va ser condemnada com a responsable civil) del benefici que el partit en va obtenir il.lícitament. La condició de CDC com a responsable civil ho és precisament a títol de partícip per l’actuació d’aquests càrrecs i polítics de Convergència.
   Socialment i política és contraproduent amagar el cap de la responsabilitat política sota l’ala de la falsa ignorància. Els electors no ens mamem el dit, i ja estem tips de fets i esdeveniments que ens van restant confiança en les institucions. Hi ha, encara, un element singular que subratlla la inutilitat de voler amagar el cap de la responsabilitat política, i que fa que l’afer Palau sigui diferent de l’afer Bàrcenas: el desviament de fons a benefici de CDC va coincidir, cronològicament, personalment i institucionalment, amb l’espoli sistemàtic del Palau consumat per persones de prestigi en l’entorn de CDC, i amb la utilització sense escrúpols de la Fundació Trías Fargas. Tant el Palau com el nom de Trías Fargas es mereixen una reparació moral, i la societat catalana, sobiranista o no, ho exigeix. Aquesta reparació ha de començar per Convergència.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat