Arrabassar o negociar

En dret, les úniques maneres de superar les divergències són el pacte i la mediació, o el reconeixement explícit de la raó d’una part contra l’altra que dictamina una instància objectiva (els tribunals). Pacte, mediació o tribunals, són els instruments d’una societat civilitzada per a garantir una convivència pacífica. Les actuacions de fet per a condicionar o modificar una situació donada acaben normalment als tribunals. En política, les demandes de la majoria poden modificar substancialment el pacte constitucional respectant els drets de les minories, però la majoria necessària pot no ser suficient per a establir un nou pacte de convivència si a l’hora de negociar-lo apareixen posicions contradictòries. Només el pacte entre aquestes posicions fa que les majories necessàries acabin sent també suficients per aconseguir un canvi substancial. Ni en dret ni en política és possible arrabassar unilateralment les raons de l’altra part.
   En la demanda d’una consulta a Catalunya sobre el futur de les relacions amb Espanya, el Govern central ignora absurdament la voluntat d’una amplíssima majoria de catalans per a ser consultats, com es desprèn de l’ultima enquesta del Centre d’Estudis Sociològics. El seu posicionament consisteix en considerar inviable, d’entrada, qualsevol modificació que no estigui expressament prevista en l’ordenament legal. La petició d’una majoria de catalans no és necessària ni suficient, perquè des del seu enroc no és possible modificar la situació donada, i per tant qualsevol moviment de part de Catalunya en aquest sentit acabarà als tribunals. El Govern central arrabassa de principi les raons de la majoria dels catalans per demanar una consulta.
   Per a una bona part dels partidaris de la independència (no ja únicament de la consulta) pot semblar que la majoria expressada a les enquestes, com a condició necessària de principi, podrà ser també condició suficient per a una consulta organitzada sense pacte amb el Govern central, i inclús per a una declaració unilateral d’independència. Si això es produís, seria una rèplica equivalent a l’enroc del Govern central per arrabassar la independència sense cap negociació.
   Si la consulta és innegociable per a la majoria de les forces polítiques del Congrés, després d’esgotar-se totes les propostes viables constitucionalment, només quedarà el recurs a les instàncies objectives de les institucions internacionals per a fer-la efectiva. I si aquestes instàncies tampoc responen,o ho fan d’una manera inconcreta o insuficient, no ens quedaria altra sortida que la de ser prou intel.ligents per forçar almenys algun tipus de mediació internacional, sobretot de les institucions de la UE i del Tribunal Internacional de Justícia. I encara si aquestes mediacions no es produïssin en la mesura desitjada, ens hauríem de carregar de paciència per esperar a mig o a llarg termini un canvi de l’equilibri de forces polítiques (no és descartable un avançament de les eleccions generals amb resultats molt incerts per a les majories que ara imposen el seu criteri). Els canvis històrics en profunditat no es produeixen d’un dia per altre, sinó amb molt de temps i amb la concurrència d’elements desconeguts de bell antuvi.
    La independència es pot aconseguir a llarg termini, però no es pot arrabassar, i encara menys es podria imposar unilateralment a les minories que no volguessin participar en una consulta no pactada. Ara mateix hi ha un clima massa generalitzat, excessivament dominat pel sentimentalisme i per la confusió entre els desitjos i les il.lusions i la realitat, que impel.leix a la precipitació, i que ens pot portar a una gran frustració, una més a afegir a les celebracions arborades de les nostres derrotes. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat