Nou Estat de Disseny

  

   Com que Mas no troba la sortida del laberint en el que s’ha ficat, opta per començar a donar voltes sobre els set eixos i els setanta-set objectius que de sobte ha descobert pels marges del seu accidentat trajecte. Molts eixos i molts objectius per trobar un camí concret que porti a algun lloc. Mentrestant, però, fa veure que busca i busca, i distreu la sorpresa dels espectadors amb el seu joc preferit, el del Nou Estat de Disseny. Nou Disseny d’Hisenda, Nou Disseny de Seguretat Social, Nou Disseny de Justícia. Dissenys de joguina que entretenen la il.lusió del personal mentre no es troba una sortida. Més d’un pot començar a sentir-se cansat i a fer-se algunes preguntes: qui em tornarà els diners de la declaració de la Renda si utilitzo el Nou Disseny d’Hisenda?; qui em pagarà la pensió si passo a cotitzar al Nou Disseny de Seguretat Social?; a quin tribunal he de recórrer per exercir els meus drets davant el Nou Disseny de Justícia? Preguntes que no tenen resposta perquè els nous Dissenys només formen part d’un joc, d’un entreteniment, d’una espera, d’un temps mort per estudiar alguna sortida. Però el personal es fa gran i la joguina se li començarà a fer petita,i ves a saber si no acabarà per engegar-la a dida.

   Bromes a part, Mas ha optat per deixar en suspens el pacte amb ERC pel que fa a la immediatesa de la consulta, i per demanar auxili i comprensió, i potser de passada per replantejar-se amb un punt de bona intenció la feina de governar en temps molt difícils. La pròrroga per a la convocatòria de la consulta Mas la veu inevitable. Aquell sí o sí s’ha convertit en un sí però potser no, i l’eventualitat d’una declaració unilateral d’independència s’ha reconvertit en una hipotètica concertació de futur imprevisible. Queden clares dues coses: primera, que les expectatives electorals (dolentes per a Convergència i poc satisfactòries per al procés sobiranista en el seu conjunt) li fan descartar, mentre pugui, una nova convocatòria d’eleccions plebiscitàries (en tot cas, i si no hi ha més remei, això ja es plantejarà el 2016, cap al final de la legislatura); i segona, que la consulta com a tal la comença a percebre com una simple auscultació, un demanar el parer dels ciutadans, un termòmetre per prendre la temperatura al personal.

   El canvi estratègic que es perfila sobre el concepte i el contingut de la consulta, i les conseqüències que se’n deriven per a deixar passar el temps abans no es prengui una decisió concreta, podria servir per facilitar alguna entesa amb el PSC, el qual, però, ja ha fet saber que per arribar-hi s‘han de desar els Nous Dissenys de joguina. Aquesta entesa és ara per ara impossible, però no es pot descartar del tot si Mas deixés de comptar amb el recolzament d’Esquerra. Tot plegat fa que retornin les incerteses entorn d’un procés que semblava traçat i decidit sense dubtes, que s’havia d’aclarir definitivament en el curt termini del 2014. Ara Mas passa de l’eufòria a la resistència, però tindrà en contra el parer d’una part important dels electors que, siguin o no independentistes, pensen que el perllongament d’una situació d’incertesa pot podrir les expectatives i desfer la possibilitat d’una clarificació definitiva en un sentit o altre. L’eufòria refredada amb les eleccions del 2012, transvasada en gran part als braços d’Esquerra, ha esdevingut en aquests moments una necessitat de trobar mitjans de resistència, per al propi Mas en primer lloc i per a CiU per extensió.

   Què farà ERC? Aguantarà el temps que Mas posa per entremig? Estarà d’acord en una reformulació del concepte i del contingut de la consulta? Estaria inclús disposada a treballar amb el PSC per esgotar fins al final, amb temps i paciència, la possibilitat d’una consulta pactada? Es mostrarà alguna vegada en disposició d’aprovar algun pressupost amb CiU? Deixarà que el procés per una consulta perdi intensitat per guanyar en extensió i eficàcia? Deixarà que maduri el procés sobiranista a càrrec de les pròpies i excel.lents expectatives electorals? Fa pocs dies, comentant l’enquesta del Periódico que ha provocat la presentació del full de ruta d’en Mas, Junqueras mostrava més un sentiment de pànic i de vertigen que d’eufòria. Venia a dir que no es vol trobar sol davant un procés que el desborda. Resulava curiós llegir-li a la cara els senyals d’una victòria personal desproporcionada respecte de les expectatives del procés en el seu conjunt. L’èxit té aquestes contradiccions.