Chávez: rebel.lia o revolució?

El primer que se m’acut de dir en la polèmica sobre el chavisme és que hi ha massa aspectes barrejats per arribar a una conclusió mínimament objectiva, i encara més si tenim en compte la distància social i cultural entre la llunyana Veneçuela i la nostra confortable Europa, ara a la UCI dels grans projectes polítics en crisi. Aquesta barreja d’aspectes positius i negatius inclou, d’una banda, la reducció incontestable dels nivells de pobresa (vivenda, salut, ensenyament), i, de l’altra, la continuïtat i l’augment de la inseguretat ciutadana, del cost de la vida, de la corrupció, del control de les llibertats, que posen en qüestió la pervivència de socialisme chavista després de Chávez.

   Aquests aspectes antagònics em porten a la doctrina de Isaiah Berlin sobre la conflictivitat del valors positius: “El que queda clar, diu Berlin, és que els valors poden xocar i és per aquesta raó que les civilitzacions són incompatibles, i que poden ser incompatibles entre cultures i entre grups de la mateixa cultura… La idea d’una totalitat perfecta, la solució definitiva en què coexisteixen totes les coses bones, em sembla no només inassolible sinó conceptualment incoherent; no sé què significa una harmonia d’aquesta mena… Hi ha alguns grans béns que no poden viure plegats, estem destinats a escollir i cada elecció pot representar una pèrdua irreparable.”

   En el cas del chavisme, el conflicte dels valors positius de la llibertat i la igualtat salta a la vista. La igualtat pot exigir una limitació de la llibertat d’aquells que desitgen dominar. Pot ser que la llibertat, sense la qual no hi ha elecció, diu també Berlin, hagi de ser retallada per tal de deixar lloc al benestar social, a alimentar els afamats, a vestir els que van nus, a donar refugi als que no tenen sostre, a deixar espai per a la llibertat d’altres, a permetre l’exercici de la justícia o la imparcialitat.

   La dialèctica del conflicte dels valors positius condueix necessàriament a la pregunta ètica: què cal fer?. I en la resposta a aquesta pregunta, més enllà dels consells del mateix I. Berlin sobre la necessitat de les compensacions, de normes i valors que han de cedir els uns als altres, en graus diversos i situacions específiques, buscant un equilibri precari que impedeixi que es plantegin situacions desesperades i eleccions intolerables, es poden acumular afirmacions encara més contradictòries al jutjar l’obra de Chávez. Però entenc que totes haurien de passar pel mateix sedàs: de cara al futur, la situació en què queda Veneçuela després de Chávez és millor o pitjor que la que tenia abans dels catorze anys de la revolució bolivariana?

   Els processos històrics demostren que les revolucions han estat necessàries per canviar moltes coses. Però l’exigència de la resposta ètica a la pregunta què cal fer demana no perdre de vista la prioritat de l’activitat constructiva per sobre de la destructiva en totes les accions revolucionàries. Camus ho tenia molt clar quan denunciava la degradació moral de les revolucions en perdre el seu primigeni contingut de rebel.lia a favor de solucions autoritàries que imposen el consentiment unànime: “La revolució, per ser creadora, no pot prescindir d’una regla, moral o metafísica, que equilibri el deliri històric. Indubtablement, sent un menyspreu justificat per la moral formal i hipòcrita de la societat burgesa, però la seva bogeria ha consistit en estendre aquest menyspreu a tota reivindiació moral… La rebel.lió li dirà que s’ha d’actuar, no per començar a ser un dia als ulls d’un món reduït al consentiment, sinó en funció d’aquest ser obscur que ja es descobreix en el moviment d’insurrecció”.