És impossible una Espanya federal?

Francesc Pi i Margall

   Recordava Montaigne, citant Plutarc, que “No ens hem d’irritar mai amb les dificultats, que, a elles, tant els fa la nostra còlera”. I es preguntava “quines causes no inventem dels mals que ens afecten?” Perquè “l’ànima descarrega les seves passions sobre objectes falsos quan els vertaders li fallen”.

   Vaig notar aquesta mateixa sensació d’aferrament a un objecte substitutiu i d’abandó de la recerca dificultosa sobre un objecte útil i vertader, com és el federalisme per a Espanya, quan fa uns mesos vaig escoltar Ferran Requejo, un federalista convençut fins no fa gaire, proclamar amb un cert grau de còlera que “ja ens hem fet grans i ja ens han pres prou el pèl”, per justificar el seu abandonament del federalisme aplicable a Espanya, en qualsevol de les seves formulacions, i el traspàs cap a la doctrina netament sobiranista. Molts aquests últims temps han donat el mateix pas. Es dóna per fet que és impossible lluitar per una Espanya federal que garantitzi la realitat nacional de Catalunya. Davant la dificultat de la via federalista, corroborada una i mil vegades en el transcurs dels últims cent-quaranta anys, la darerra en la Sentència del TC del 2010 contra l’Estatut, es busca una alternativa més atractiva, teòricament diàfana, i que des d’un pretès pragmatisme es té per més realitzable, com és el sobiranisme i la independència.

   Tot i ser conscient que el plantejament invers és igualment legítim, i que és bo que siguin molts els que defensin el contrari, és a dir, que el federalismse és el substitutiu fals i irrealitzable del vertader objecte de la independència, em decanto a pensar que s’ha fet precipitadament el pas de la doctrina federalista a la sobiranista, sense tenir en compte les raons de fet i de dret del federalisme que en gran part encara hem de veure traduïdes en la configuració territorial i insitucional de l’Estat (finançament, justícia, competències, representació, reconeixement històric…), i que és possible, ara més que mai, que anem aconseguint en els propers temps. Cap on apunta de fet, com una possibilitat real, la doctrina convergent sobre les estructures d’estat (que evita sempre el mot independència) si no és cap a un objectiu d’interdependència respecte d’Espanya i d’Europa? El president Mas en la seva conferència a Friends of Europe s’ha guardat bé prou de presentar la seva proposta en el context d’una Europa plenament federalitzada (que ara no existeix). Podrem estar federalitzats amb Europa (dins una Europa també idealitzada) com un estat independent d’Espanya? És esperable que Europa avanci vers una federació de nacions i no ho faci Espanya?

   Es diu sovint que al federalisme a Espanya és impossible perquè no hi ha federalistes a l’altra banda, i perquè els que ara diuen que ho són és per mer oportunisme, sense cap compromís polític real d’enfrontar la refundació constitucional que aquest fet comportaria. I em pregunto on eren fins fa pocs mesos els independentistes que ara surten fins de sota les pedres. I on eren els demòcrates durant la transició? I on són els europeistes per fer una Europa federalitzada si fa poc vam votar en contra de la Constitució europea? El fet de sortir d’una dictadura ferotge com la franquista, i de no haver-hi demòcrates en aquell desert, ens va impedir de lograr una Constitució democràtica? I el fet que en plena crisi econòmica prevalguin els interessos dels estats-nació ens privarà d’avançar vers una Europa federalitzada? No són les institucions solidàries, i no les de ruptura, les que ens han de facilitar el camí? Es pot pensar en una UE que foragiti Grècia i que vegi amb bons ulls una Catalunya independent d’Espanya en un moment de profundíssima crisi de l’estat espanyol? És aquesta l’Europa solidària i federalitzada que volem? Podem, amb moltes raons, estar encolartizats amb Espanya, però no podem permetre que les dificultats ens facin inventar solucions que no existeixen.

   Potser en aquest moment no hi ha federalistes reals a Espanya. Però la necessitat crea virtuts. El federalisme no depèn de teòrics, ni de teories més o menys ben construïdes, sinó d’una situació política, econòmica i social de fet, que en la crisi sense precedents que estem vivint haurà de portar cada vegada més cap a estructures de cooperació, de solidaritat, de federació, a nivell local, estatal i internacional. És d’aquestes estructures concretes contra la crisi que voldria sentir parlar el meu president, i no d’una sobirania etèria que amaga la incapacitat del seu govern de plantejar polítiques necessàries contra la pobresa de 2.200.000 ciutadans a Catalunya, en el si d’una Espanya amb la major desigualtat social de l’eurozona segons el quofocient gini. Estic convençut que la necessitat de fer front a l’acció combinada de la crisi i de l’embat sobiranista ens anirà descobrint les virtuts del federalisme, i que és possible una Espanya federal per sobreviure al terratrèmol.