(3) Carta al candidat federalista

  
  En la  mirada hipnòtica dels cartells de propaganda t' hi endevino una mena d’astorament i perplexitat davant la novetat del que, sense voler, t’ha tocat enfrontar. Però no et puc plànyer, perquè la teva formació, que acaba de sortir del govern estatal i de la Generalitat amb ombres i llums enfosquides per la contundència de la crisi, ha de passar, per mèrits propis, i per les circumstàncies del canvi dels fonaments de la cultura política, pel camí estret de la renovació profunda i ha de pagar amb escons el preu de la seva transformació.
   La teva centralitat s’ha difuminat en bona mesura. I potser et trobes sol. Però no et posis nerviós. El candidat sobiranista també està sol, malgrat els elogis que desvetlla. Està sol enfront d’un risc molt alt de fracàs. El motiu central que ara polaritza la dinàmica política, la sobirania i la independència, té de moment la força suficient per filtrar moltes expectatives, però també per generar molts dubtes i molta necessitat de reinvenció, començant pels mateixos que han posat en marxa el moviment. En el procés de reinvenció política que haurem de passar es decantaran molts pòsits, i el teu pot continuar sent important.
   La teva tasca de predicador del federalisme en una situació tant polaritzada fa que la teva prèdica aparegui com una veu en el desert. En una part ho és, i en una altra part en aquest desert que tots travessem alguns hi pateixen miratges que tu et negues a reconèixer com veritables indicadors d’oasis, i per això et volen fer fora de la caravana tractant-te de somiador.
  Et reconec la gosadia de defensar alhora la necessitat d’un referèndum i proposar el federalisme com alternativa al sobiranisme. Els teus companys del PSOE hi veuen una contradicció, i els teus contrincants un brindis al sol. Però si el sobiranisme i la demanda d’independència surten reforçats el 25N, els companys del PSOE s’ho hauran de plantejar seriosament, i començar a pensar no tant, potser, en la conveniència d’un referèndum, com en la inevitabilitat d’emprendre, d’una vegada, el camí de configurar Espanya com una federació de nacions, amb totes les conseqüències.
   Veig una paradoxa que podria ajudar-te en la recuperació que demanes i necessites. Justament si surt reforçada la via sobiranista, i arriba a ser tant forta socialment i tant pressionant políticament que posi l’Estat en la tessitura d’haver de negociar velis nolis, llavors es veurà que el federalisme pot ser la sortida, i que la resolució final del problema del sobiranisme, que no és altre que el de les sobiranies compartides, és la federació.
Perquè ens mirem el procés des de la banda catalana. Però també l’hem de veure des del costat d’Espanya. Potser una Catalunya independent és viable. Ho seria també una Espanya sense Catalunya? Com, sinó amb la federació, es poden resoldre els problemes de dues unitats amb dubtes de subsistència?
Que tinguis sort, que la necessitaràs.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat