Per la clarificació

   El resultat de la manifestació d’ahir no portarà a la independència en qüestió de setmanes ni de mesos, però sí que ha posat en marxa un moviment que si no volem que desemboqui en un desconcert i frustració profunds ha de començar a tenir elements de clarificació per saber amb què comptem i quines perspectives polítiques se’ns obren per no deixar el país en un estat catatònic.
   En la compareixença d’aquest matí el president Mas ha donat mostres de recollir el missatge de la manifestació multitudinària per la independència, però en algunes parts de la intervenció m’ha semblat endevinar la intenció de voler amollar la contundència del missatge amb les necessitats que li marca la seva doctrina de “transició nacional”. En aquest sentit s’ha esforçat en senyalar que la sobirania fiscal és un instrument essencial per a la plena sobirania, i que com a tal no té perquè alentir el procés (en cap moment ha utilitzat la paraula independència). Caure en una interpretació purament instrumental de la manifestació, que pretengués marcar la pauta en funció del que el Govern de CiU consideri oportú en cada moment, seria al meu entendre esguerrar el camí i desnaturalitzar el missatge.
   Aquest missatge depassa en molt les expectatives dels partits, de tots els partits, inclosa CiU, i el que exigeix és un examen de clarificació, tranquil i assenyat, que eviti la fractura social i que porti a la constatació de si el missatge que ahir va compartir el 20% de la població de Catalunya (amb molts matisos diferents, alguns de ben segur incompatibles) és ratificat pel 80% restant de la població.
   Per això el president hauria de convocar ja eleccions al Parlament, tan bon punt es posi de manifest la impossibilitat d’acceptació per part de Madrid de la proposta de sobirania fiscal que se li ha presentat. En aquestes eleccions anticipades cada pal ha d’aguantar sa vela, si no volem perdre el rumb. CiU hi ha de concórrer, sol o en coalició, com un partit netament independentista, amb el compromís de posar negre sobre blanc l’exigència d’un estat propi. S’han d’acabar els eufemismes i les ambigüitats conceptuals d’expressions com “dret a decidir” i “sobirania” en un o altre grau. L’unic terme entenedor i clarificador per a la totalitat dels electors és “independència”.
    El PSC té l’oportunitat d’acabar amb les batalles internes que el tenen paralitzat. No pot sostreure´s a la seva història ni a les expectatives dels sectors socials que representa, i per això hauria de concórrer amb la definició del que sempre ha estat, un partit federalista. Però amb dues condicions, que són precisament les que contribuïrien a dissoldre les exigències al seu si del sector dit catalanista: primera, comptar amb el compromís del socialisme espanyol de concretar, amb les degudes garanties jurídiques, la reformulació federalista de la Constitució i de totes les institucions de l’Estat; i segona, comprometre’s a posar les condicions, amb la resta de partits, perquè els ciutadans de Catalunya expressin la seva voluntat en un referèndum del que s’haurien de consensuar els requisits de participació i de resultats per considerar-lo vinculant. El PSC s’ha de sumar a la demanda de referèndum amb la convicció de guanyar-lo, de demostrar que hi ha una alternativa a la indepèndència, que no hi ha la majoria requerida perquè Catalunya sigui un estat independent. Amb aquesta convicció, i amb la decisió de servir en tot cas els interessos de l’esquerra nacionalista, amb estat propi o sense, ha de fer front a l’ensonyament de la doctrina del trànsit nacional de CiU.
    S’ha d’acabar el temps de les ambigüitats. Si els partits polítics, els mitjans i creadors d’opinió, són responsables, els ciutadans també demostrarem que ho som.

Comentaris

Anònim ha dit…
M'alegra que avui parlis de clarificació....que no està renyit en exercir el dret a l'autodeterminació de la que et parlava dos dies abans de la manifestació.

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat