El noi de Ca L'Estevet

El dimarts vam enterrar el Noi de Ca L'Estevet a Ullastrell. Cosí germà, fill de la tia Adelaida i de l’oncle que no vaig arribar a conèixer, desaparegut durant la guerra. Es deia Josep, però tothom el coneixia com el Noi, apel.latiu que va conservar tota la vida, inconfusiblement associat a la funció de pal de paller de la família, el nen nascut poc abans de començar la guerra i que passa a ser noi, el puntal del precari grup familiar que ha de tirar endavant com pot, i així el comencen a veure i el veuran sempre els veïns del poble. De Nois amb aquestes connotacions n’hi ha arreu, encara que comencen a desaparèixer, mentre que de Noies que hagin conservat tota la vida aquest apel.latiu no en conec cap.

Anant al poble, comentàvem que dels vuit fills del Noi només en reconeixeríem els tres grans, i dels catorze néts n’hem perdut completament la pista. Del Noi m’ha quedat el seu saber estar, aquella subtil elegància de les persones senzilles que mai no es fan notar però que sempre trobes al costat, un moment o altre. El recordo passant per casa cada diumenge per acompanyar la mare a missa amb la seva furgoneta. I m’ha quedat la imatge d’un bon amic del meu germà gran, el Miquel, amb qui jugaven a futbol al camp de darrere l’església, quan jo era un marrec que seguia amb una forta emoció les anades i vingudes dels meus germans grans amb qui em volia assemblar i de qui buscava sempre l’aprovació en tot el que feia.

Em vénen a la memòria els dies del batre a l’era de Ca L'Estevet, enfilat al carro, sobre les borrasses de palla amb el mocador al coll, aguantant amb fruïció els pocs sacs de gra que havíem tret de la batuda. I la trobada a casa de la tia Adelaida, amb tots els cosins, els dies de la matança del porc, quan no anàvem a l’escola, no perquè feia fred, sinó perquè eren dies excepcionals, destinats a les botifarres que la tia Adelaida feia amb una destresa que la distingia perquè era la seva especialitat, una mocadera professional. La veig amb el gibrell vessant de sang a la falda, abocada al perol de la llar de foc, remenant incansable els menuts del porc. I eren una apoteosi els sopars, quan els homes, que aquell dia tampoc no havien anat a la vinya, feien l’estrena de les botifarres, acompanyades de mongetes, de la cansalada i del llom, amb tragos inacabables del porró amb bon vi del celler. El vi del celler llavors ja no era el vi de les bótes de casa, sinó el vi del Celler Cooperatiu del qual el meu pare n’havia estat cofundador. El que quedava de la matança del porc desprès d’aquells àpats, i després de la repartició d’una part de les botifarres i costelles al Sr Rector i al Sr metge del poble, anava al salador. A casa, el salador es trobava en una estança al costat de les golfes, i amb el meu germà Pere hi féiem escapades d’amagat per retallar com podíem algun tros de pernil.

Els dies del Noi de Ca L'Estevet també van ser els meus, en una part curta però densa de records. Els qui de joves vam viure l’exili del poble a la ciutat (perquè va ser un exili interior, físic i anímic), conservem indeleble l’empremta dels carrers, dels camins, dels horts i les vinyes, de la companyia del bestiar, del gos i el cavall, de la casa dels pares i els germans. És una escalfor envoltada de records que encara m’arriba i que es va dibuixant de forma cada vegada més idealitzada a mida que passen els anys. Potser massa idealitzada, perquè aquella emigració forçada per problemes que ara en diríem econòmics, i que llavors eren de pura subsistència, va tenir moments molt difícils, moments que durant molts anys vaig viure amb una sensació d’indefensió i d’un cert bandejament que atribuïa a la culpa d’aquell poble que no ens havia sabut mantenir. Per això m’escolto amb ironia i un fons d’incredulitat les lloances dels qui canten les excel.lències de les coses rurals sense haver vist mai, ni sofert, com creix un enciam, una olivera o un cep. Avui que quasi no queden ni els escenaris físics d’aquells records, persones com el meu cosí, el Noi de Ca L'Estevet, ajuden a fer de lligam amb aquells arrels profundes, amb els noms de les coses que queden, amb els noms que són i que sóc ara.