quadern d'en Cinto Amat

Amb dits de llum suspesos de les branques, palpant l’escorça, la vista em desvesteix el cos de la fageda. I és el meu cos catifa i pedra grisa arran de terra, camí sense petjada fressat amb dits de llum. Em lliuro a tu surant en la claror, Montseny daurat, per fondre’t el camí amb l’hàlit dels colors. Es buida el temps del pes de la memòria i és la besada com una remor ingràvida sortint dels tons de l’aigua. C.A.

Va el psc a mal borràs: vint-i-cinc era un prodigi, perdre’n onze un “estropici” que no l’arregla un pedaç. Vingué de Madrid Chacón amb l’aval del Pepe Luís, poca txitxa i gens d’encís d’aquell món en aquest món. Els èxits de convergència i l’eufòria del Duran no se sap on aniran, si al concert o a la indigència. Més que concert, desconcert és el que es pot produir si ens envien a parir amb els vots pel cel obert. Pel pepé el matx no ha estat nul: avisa que mana allà i que aquí es farà pregar per no donar-nos pel c… Les dretes van ben plegades sota el cel del desconcert per fer créixer en el desert miratges i retallades. Coscubiela ha fet els deures com un alumne aplicat, s’ha batut contra el mercat, la prima i les seves neures. S’ha guanyat un lloc decent, petit per tanta utopia, demostrant que hi ha una via si s’ho pensés més la gent. La República del sí és d’aquí i no s’ha mogut, i malgrat el que ha plogut no ha crescut ni un bocí. Entre dos móns ideals, el que estrafan i somien, es

Monteriggioni és un clos emmurallat, a les envistes de Siena, rodejat de camps d’oliveres i vinya, que ens apareix en un cercle quasi perfecte puntejat per les catorze torres de defensa. Dant les va associar amb els fantasmes del seu ca nt de l’infern, però la pulcritud amb què es mostren en aquesta hora del matí és el contrapunt de qualsevol visió dantesca. Camí de Sant Gimignano, els Colle di Val d’Elsa , el de baix i el de dalt, amb els seus carrers amb voltes, són peccata minuta comparats amb les 72 torres nobles de la ciutat de la competència arquitectònica en forma de pedra vertical, desenvolupada durant el trecento entre güelfs i gibel.lins, reflectida en els contorns de la Piazza della Cisterna i de la Piazza del Doumo, que és Sant Gimignano . La llegenda diu que quan morí Santa Fina, patrona local, per entre les pedres d’aquestes torres van florir pensaments grocs, com per donar un toc d’amabilitat i bonhomia a tanta competència pètria. A la col.legiata del Duomo, l’altar

Quatre dies per la Umbria i la Toscana són un tast de la pedra, de la llum, de la imatge i del paisatge del renaixement. Se’ns repeteixen els noms dels pintors, dels escultors, dels arquitectes, en les limitades distàncies que recorrem, com si aquell grapat d’artistes del trecento al cinquecento s’haguessin conegut tots entre si i s’haguessin posat d’acord per deixar-nos a tocar de cada poble, de cada petita o gran ciutat, el testimoni del seu art imperible. Comencem a Orvieto , quan la posta il.lumin a amb el seu focus roent la façana de la catedral, i prenen relleu els mosaics sobre la pàtina de marbre estilitzat que empeny cap enlaire el conjunt policromat, blanc, vermell, blau i daurat, com una nau fràgil i harmoniosa que s’eleva de la plaça cap al blau del cel. En els baixos rellleus del costat esquerre de la façana, el judici final és un tremolor de cossos i braços inquiets, i a l’interior, a la capella de Sant Brizio, ens miren des d’un racó els rostres de Fra Angèlico i Signo