Ciutat i Justícia





L’acció de la Justícia no només té repercussions sobre els individus i els seus interessos particulars sinó també sobre els ciutadans i les institucions que els representen. Si a quelcom de real es remet la denominació de “Ciutat de la Justícia” que rep el conjunt d’edificis de l’Hospitalet que acullen tots els jutjats al servei de la ciutat de Barcelona serà perquè hem d’entendre que el que en aquests jutjats es resol afecta directament la vida personal i col.lectiva dels ciutadans. Massa sovint, però, els responsables de l’administració de justícia li retallen la dimensió i transcendència públiques (i per tant política i democràtica) i s’esforcen a tancar-la dins un àmbit estrany als ciutadans en el seu conjunt, dominat per especialistas que resolen, diuen, amb total imparcialitat, al marge de tota mena de pressions i utilitzant un llenguatge moltes vegades inintel.ligible, lluny de la comprensió comuna. La Justícia, ens diuen, fa la seva feina. El saqueig que ha patit El Palau és un fet de justícia de transcendència ciudadana, però només ha calgut que algun magistrat, recollint el sentit i les inquietuds de l’opinió pública raonada, critiqués la lentitud i manca de rigor que es palesa en la instrucció del cas perquè el Consell de Poder Judicial obrís un expedient per sancionar-lo. Fa pocs dies, després que els representants de la ciutat de Barcelona i de la Generalitat es queixessin de la manca d’actuació de la justícia per desallotjar l’edifici del Banc Central a la Plaça de Catalunya, quina ocupació va propiciar els aldarulls del vespre del dia de la vaga general, vam haver d'escoltar la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Sra Alegret, intentant convèncer l’opinió pública que la justícia té els seus temps i que sempre actua imparcialment i objectivament, prescindint de si el problema es troba a la Plaça de Catalunya o en qualsevol altre lloc. Sembla que hàgim d’acceptar, per principi, que la justícia és un ens intemporal i sense relació amb les inquietuds de la ciutat.

La justícia deixa de ser efectiva quan actua lentament, quan no enfronta ni resol el que se li planteja amb la celeritat deguda, però també quan es mostra contrària a reconèixer la dimensió pública de les seves resolucions i a comportar-se d’acord amb les exigències d’una opinió raonada i informada, a més de preocupada per fets que atempten contra les pautes ciutadanes de convivència. El saqueig d’una institució com El Palau preocupa, i la salvatgeria de grups violents aprofitant l’exercici del dret a la vaga pot preocupar encara més els ciutadans. La Justícia no pot quedar al marge d’aquesta preocupació adduint raons d’objectivitat i d’imparcialitat. Convé retornar a Amartya Sen (“La idea de la Justicia”) per recordar que hi ha una clara connexió entre l’objectivitat de la justícia i la seva capacitat per suportar l’escrutini públic. Quan aquest escrutini conté un raonament plausible i expressa motius que són part de l’exigència de justícia que perceben els ciutadans en situacions concretes, no se’l pot marginar. La resistència a la injustícia, defensa A.Sen, sorgeix de manera típica tant de la indignació com de l’argument. Hi ha un principi de raonament públic que es vehicula a través de la indignació ciutadana davant fets com el saqueig del Palau i els actes vandàlics, i la Justícia ho ha d’assumir. La Justícia, si vol ser fidel a la funció que la Constitució li atribueix, ha d’apel.lar a la raó en públic, ha d’arribar a resolucions públicament raonades i no fugisseres sobre casos puntuals. Els ciutadans han de veure que es fa justícia. I que se’n fa de manera comprensible i raonable, no en l’àmbit tancat d’un despatx on decideixen quatre especialistes aliens als problemes de la ciutat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat