Àngels de la història
Paul Klee: Angelus novus El passat 26 de setembre van complir-se vuitanta-tres anys del suïcidi del filòsof Walter Benjamin, pertanyent a l’anomenada Escola de Frankfurt, a Portbou, quan intentava fugir de l’escomesa nazi que el perseguia.
En el concepte de la història de W. Bejamin hi ha un fons que captiva i que depassa els paràmetres del materialisme històric de la filosofia marxista en la que s’inscriu. W. Benjamin va quedar visualment subjugat per una pintura de P. Klee, “Angelus Novus”, que descriu amb aquests termes en les seves "Tesis sobre la filosofia de la història": ”representa un àngel que apareix com si estigués a punt d’allunyar-se d’alguna cosa que el té esbalaït. Té els ulls i la boca molt oberts i les ales esteses. Aquest haurà de ser l’aspecte de l’àngel de la història. Gira el rostre vers el passat. On nosaltres veiem una sèrie de dades ell hi veu una catàstrofe que aplega incansablement ruïna sobre ruïna, amuntegades als seus peus. Voldria parar-se, desvetllar els morts i recomposar les restes, però des del paradís bufa un vent tan fort que s’ha enredat a les seves ales i no les hi deixa tancar. Aquest huracà l’empeny irremissiblement cap al futur, al qual dóna l’esquena, mentre les piles de ruïnes creixen fins al cel. Aquest huracà és el que anomenem progrés”.
Existeix, diu Benjamin, una cita secreta entre les generacions que van ser i la nostra. Des del nostre present hem d’anar al rescat del passat per portar-lo a compliment. Les nostres expectatives (la nostra feble força messiànica del present) no estan desvinculades dels drets de les generacions passades. En el temps d’ara (jetztzeit) de la veritable consciència històrica brilla com un llampec la voluntat de redempció del temps passat que trenca el continuum buit i homogeni de la història, partint del fet que la tradició dels oprimits ens ensenya que la regla és “l’estat d’excepció” en el que vivim. El passat porta en si mateix un índex temporal mitjançant el qual es remet a la redempció. Només la humanitat redimida, alliberada, haurà fet completament seu el passat. La tradició dels oprimits ens obre en cada temps d’ara la possibilitat d’encendre en el passat la xispa de l’esperança.
De tant en tant, des d’una posició vagament Benjaminiana, m´ha semblat veure el reflex d’aquest afany de redempció que ens transmet la dissort dels més febles en els infants a qui els és negat el seu futur. Ells són els àngels de la història obligats a recular, a volar d’esquena, i ens demanen que el nostre temps d’ara clami pel seu alliberament:
En el concepte de la història de W. Bejamin hi ha un fons que captiva i que depassa els paràmetres del materialisme històric de la filosofia marxista en la que s’inscriu. W. Benjamin va quedar visualment subjugat per una pintura de P. Klee, “Angelus Novus”, que descriu amb aquests termes en les seves "Tesis sobre la filosofia de la història": ”representa un àngel que apareix com si estigués a punt d’allunyar-se d’alguna cosa que el té esbalaït. Té els ulls i la boca molt oberts i les ales esteses. Aquest haurà de ser l’aspecte de l’àngel de la història. Gira el rostre vers el passat. On nosaltres veiem una sèrie de dades ell hi veu una catàstrofe que aplega incansablement ruïna sobre ruïna, amuntegades als seus peus. Voldria parar-se, desvetllar els morts i recomposar les restes, però des del paradís bufa un vent tan fort que s’ha enredat a les seves ales i no les hi deixa tancar. Aquest huracà l’empeny irremissiblement cap al futur, al qual dóna l’esquena, mentre les piles de ruïnes creixen fins al cel. Aquest huracà és el que anomenem progrés”.
Existeix, diu Benjamin, una cita secreta entre les generacions que van ser i la nostra. Des del nostre present hem d’anar al rescat del passat per portar-lo a compliment. Les nostres expectatives (la nostra feble força messiànica del present) no estan desvinculades dels drets de les generacions passades. En el temps d’ara (jetztzeit) de la veritable consciència històrica brilla com un llampec la voluntat de redempció del temps passat que trenca el continuum buit i homogeni de la història, partint del fet que la tradició dels oprimits ens ensenya que la regla és “l’estat d’excepció” en el que vivim. El passat porta en si mateix un índex temporal mitjançant el qual es remet a la redempció. Només la humanitat redimida, alliberada, haurà fet completament seu el passat. La tradició dels oprimits ens obre en cada temps d’ara la possibilitat d’encendre en el passat la xispa de l’esperança.
De tant en tant, des d’una posició vagament Benjaminiana, m´ha semblat veure el reflex d’aquest afany de redempció que ens transmet la dissort dels més febles en els infants a qui els és negat el seu futur. Ells són els àngels de la història obligats a recular, a volar d’esquena, i ens demanen que el nostre temps d’ara clami pel seu alliberament:
Comentaris