Catalunya, una herència


Rellegint Carles Riba he trobat una senzilla composició, una tanka, que compara la pàtria amb una herència. Metàfora molt encertada en aquests moments, quan sembla que Catalunya s’hagi de prendre com un ens abstracte, com una aura etèria que ens ve graciosament donada, com un bé immaculat i immarcescible, una aspiració incondicional que procedeix de la llunyania dels temps i que té per si mateixa el dret de créixer i d'acréixer en qualsevol circumstància. Les herències no són res de tot això. Es poden acceptar o refusar, i mai no vénen perquè sí sinó perquè algú ho ha disposat lliurement. Moltes vegades van carregades de secrets, de sorpreses, de deutes, de reclamacions, de llegítimes i d’impostos per pagar, de tantes coses pendents que més val no acceptar-les perquè són realment folles. L’herència atorga ineludiblement al qui l’accepta un sentit d’identitat i de continuïtat amb els causants, els antecessors que l’han feta possible, amb el seu esforç i les seves limitacions, però exigeix liquidar el que hi ha pendent, afegir nous esforços per conservar-la i ser capaç de transmetre-la a les generacions futures renovada i encara en millors condicions. L’herència comporta moltes obligacions, molta responsabilitat i, quan s’ha de compartir amb els germans o altres familiars, amb els usufructuaris o els legataris, que sempre n’hi ha, exigeix molt bona disposició per respectar els drets de tots. Moltes herències es perden o queden bloquejades per baralles absurdes entre els que hi tenen drets compartits.

La tanka de Carles Riba és aquesta:

Pàtria
He dit: La pàtria;
i he vist la folla herència.
Perquè per ella
jo sigui jo, en creixença
amb germans, l’he acceptada.

Novembre 1955

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat