Advocar per la discreció

La discreció: C.M. Dubufé, 1820

Si en la vida en general la discreció, la sensatesa en el comportament, forma part de l’art de viure de manera tranquil.la i eficaç, sense massa pertorbacions, en algunes feines professionals, com ara la d’advocat, la discreció no només se li suposa sinó que se li exigeix expressament sota pena de sanció d’acord amb normes deontològiques. L’advocat se suposa que és discret, i si no ho és, si no és capaç de mantenir el secret de moltes intervencions en les que estan en joc l’interès econòmic i el benestar de les persones, se’l sanciona. Però passa que els límits deontològics de la discreció cada vegada són més laxos, i en la societat de la immediatesa i de la circulació indiscriminada d’informacions i d’opinions que ens ha tocat viure ser indiscret, obtenir protagonisme a partir de les dades d'un encàrrec professional, moltes vegades ja no es considera un defecte sinó que acaba presentant-se com una virtut, un senyal de la dedicació incondicional de l’advocat. Al desgavell de l'excés d'informació els advocats tendim a afegir-hi el vici del protagonisme indiscret.

El treball de l’advocat, immers en una trama de reclamacions, de drets i deures, de defensa i d’atac, d’assessorament i consell, servint-se dels mitjans convencionals del dret, és apassionant. Si l’administració de justícia funcionés, la dedicació de l’advocat seria la més recomanable. Però també passa que és una dedicació sempre pendent d’un resultat, d’una resolució, d’un desenllaç que es produeix entre particulars o de part d’un tercer, d’un tribunal, i aquesta dependència crea molta tensió i pot jugar males passades, perquè el resultat defrauda o perquè no arriba. I llavors la temptació de la indiscreció, de sortir dels límits de la dependència i del treball anònims, de la sensatesa professional, pot assaltar les intencions de l’advocat. Costa deixar que les coses transcorrin pels seus tràmits quan els resultats no són els que s’esperen o quan els tràmits simplement no funcionen. Malgrat que les circumstàncies adverses superin la pròpia capacitat i voluntat, la discreció mantinguda de l‘advocat és la millor garantia de bona relació amb els qui t’han confiat algun problema, i la millor eina per contribuir a resoldre’l. Perquè ser discret en aquest àmbit no vol dir ser passiu o despreocupat sinó prou anònim, pacient i profund per treballar una resposta que pot arribar facilitada per un seguit de circumstàncies i aportacions que potser no s'esperaven. En el terreny dels conflictes en el que es desenvolupa la feina de l'advocat el protagonisme excessiu és contraproduent; més que protagonitzar un enfrontament convé facilitar una sortida en la que les parts siguin els autèntics protagonistes. Penso que l'advocat comença a ser indiscret quan planteja els assumptes pel cantó més cantellut, per la via de l'enfrontament directe i de la reclamació incondicional, com si partís d'una raó indiscutible. Constatem els advocats en l'experiència diària que la raó es pot tenir, però s'ha de saber defensar i el més important és que te la donin al final d'un procés.

La convenció del dret conté una saviesa de segles en tots els països, fruit d’una elaboració lenta a través de generacions i generacions, de costums que es mantenen, es completen i es transformen en lleis, una saviesa que vol ser absoluta, que preveu totes les situacions per trobar sortides civilitzades als conflictes, que participa en l’àmbit de les ciències socials de la mateixa pretensió de totalitat que la ciència i la tècnica, i a l’advocat se li encomana aquesta ambició, a petites dosis, en el dia a dia de la seva feina, quan es planteja un assumpte, quan es formula una demanda, quan es prepara una defensa, quan s’endega una negociació amb expectatives d’èxit. És bo que sigui així, tot i que sabem que l’ambició sovint és contrària a la prudència, cosina germana de la discreció, de l’assumpció del sentit de la realitat, tal com la considera el professor Aranguren. Penso que cal mantenir-se dins els marges de la saviesa sòbria en l’exercici apassionant d’aquesta professió. Recomana Montaigne, parafrasejant Sant Pau, “no sigueu més savis del que cal, però sigueu sòbriament savis”. El que deia exactament Pau als romans era “no tingueu de vosaltres mateixos un concepte més alt del que heu de tenir, sinó un concepte moderat”. Un concepte de si mateix, un grau de saviesa i d’amor propi són necessaris per tirar endavant una professió com aquesta, sense perdre de vista que les pretensions desmesurades, l'afany de protagonisme, l’excés de saviesa, un concepte exagerat d’un mateix, porten directament a la indiscreció, i d’aquesta al bucle de l’envaniment i la ineficàcia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat