Tancar




Durant vint-i-sis anys n’hem dit anar a Sant Iscle, però en realitat anàvem a Can Xic Grau, una senzilla masia del terme de Sant Iscle de Vallalta a tocar de Dones d’Aigua, una mica més amunt de la casa de Colònies de Can Bosch, a sota de Can Patiràs, senyorejada per un ampli pati al davant, guanyat al marge, just sobre una bifurcació de camins que porten al casalot enrunat de Can Vives de la Cortada, el de la dreta pujant, sota mateix del Montnegre, i a Can Maresme, ara rehabilitat, el de l’esquerra, sobre el vessant del Vallès, camí de Sant Martí. Diumenge passat en vam fer el comiat oficial, l’última paella urgida per la imminència del tancament, per la proximitat de la data en què l’hem de deixar definitivament després de tant de temps perquè al propietari li ha agafat la fal.lera de la venda. Però aquell comiat era un argument de simple cortesia amb la casa, un remirar el quadre sabent que era quasi l’última vegada que el vèiem, una primera aproximació, amb aires d’incredulitat, al fet de saber que el moment de tancar s’acostava. Era un comiat cordial però des dels marges del quadre, una clàsula més, per bé que la darrera, en el contracte d’estada que descriu els punts cardinals i la situació de la casa, les condicions d’ús, el preu i la durada, la fredor protocolària de tota relació amb un lloc concret en la que es preveu un començament i un final. Aquell comiat ens feia pròxim el final però encara no ens mostrava l’interior del tancament. Des d’aquella proximitat, les dinou persones, joves i menys joves, parelles, fills i amics que durant vint-i-sis anys en vam fer un centre de convivència i un espai d’amistat obert a molts esdeveniments i celebracions amb altres, podíem mirar cap al passat i resseguir-hi els records de molts moments que van valer la pena. Com la copa de cava de comiat, aquells moments deixaven un formigueig a la gola i un pessigolleig d’emoció al cor.

Avui, quan per última vegada he fet clic amb l’interruptor del diferencial per treure la llum, i he donat la darrera volta amb la clau al pany de la porta d’entrada, després de recollir les claus de sobre la calaixera, he notat que el tancament se’m feia totalment interior, que es barrejava definitivament amb les coses que aplegàvem i amb les que deixàvem a dins, amb la taula de la cuina i la taula que carregàvem al cotxe, amb les ampolles i les neveres, amb les eines del pati, amb els sunyers apilonats, amb les cadires, amb el ventall i l’encenedor de pedra foguera que mai no ha fallat, amb la llar de foc i la xemeneia, amb els porticons que hem anat tancant i amb el ping-pong que hem desmuntat. Quan he donat la volta amb el cotxe per emprendre el camí de baixada, deixant a l’esquena la nouera i els pins altíssims, la taula rodona sota l’acàcia del pati, el porxo i el bancs presidits per una rosa solitària, m’ha semblat que la intimitat de totes aquelles coses ja tancades del tot no era una intimitat perduda sinó una intimitat que reclamava ser escrita i descrita per aconseguir la seva plenitud.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat