Cireres



Recordes quan collir cireres
era agafar amb les mans
els colors de l’estiu?
Sentíem als dits
el vellut tendre de les hores,
i a la boca la dolçor de la tarda
jugant amb l’ombra enrivetada
de l’escorça.
Volíem que no passés el temps
per curullar els cistells,
que no es fongués al clos de vímet
la llarga embriaguesa de l’esforç.
A l’endemà, tornant de plaça,
aquella vermellor al davantal
era un tresor venut per quasi res,
un moneder obert sobre la taula,
un fruit penjant de la incertesa.
No tornaré a colllir mai més
cireres com aquelles.
C.A.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat